diumenge, 28 de febrer de 2010

nova victoria de l'Olesa


Esta tarde se ha jugado el partido correspondiente a la vigésima jornada entre el Sant Sadurní y el Olesa de Bonesvalls.

Los pronósticos en las quinielas estaban bastante igualados, debido al gran partido que el Santsa hizo la semana pasada en Cervelló y sobre todo a la gran racha del equipo olesano que suma con la de hoy, nueve jornadas sin conocer la derrota. El partido de la primera vuelta se había resuelto con una victoria por la mínma a favor de los de la Anoia. Hoy el resultado ha sido bien diferente con un total de siete goles.

El Olesa se ha presentado en Sant Sadurní con dos bajas significativas. Dos bajas, de jugadores de garra y fuerza, Manel que ha sido sancionado con dos partidos tras su expulsión de la semana pasada y Daniel debido a compromisos familiares. Al margen, claro está, de las crónicas ausencias de los lesionados Fermin y Rodri.

La alineación confeccionada hoy por nuestro chico multiusos ha sido la siguiente: Jony en la porteria, Andres y Pino de pareja de centrales, Marcos y Carlos en los laterales. Dani y Martínez en el doble pivote, con Toni por delante, Guille y Mario en los flancos y finalmente FR7 en punta. Esta alineación, nuevamente, introducía varios cambios en relación a la jornada pasada, en concreto cuatro.

El campo del Sant Sadurní, recientemente sembrado con césped artificial, es uno de los más grandes de la categoría, además la hierba estaba muy húmeda y esto teniendo en cuenta la juventud de los jugadores locales, ha provocado numerosos problemas a la defensa olesana. Aún así, durante el primer cuarto de hora no ha habido grandes ocasiones. Bastantes llegadas de los locales con pases largos desde la zaga, que eran corridos por los delanteros. En una de estas jugadas, tras unos fallos en la presión defensiva olesana por la banda derecha, ha habido un pase en profundidad hacia el costado derecho del ataque del Santsa que ha acabado en córner. El córner ha sido botado bastante mal, casi raso, al primer palo, pero la bola ha rebotado en el palo, se le ha escapado a los defensas y el rechace ha caido muerto en el centro del área chica donde un jugador local ha rematado a placer, haciendo inútil la estirada de Jony y Carlos que estaba en el otro palo (aunque he de decir que he rozado la bola con la bota izquierda, muy poquito, pero algo sí).

Era el minuto 18 y se ponía el marcador en contra. ¿Sería capaz este renacido Olesa remontar el partido? Pues la verdad, es que sí y bastante rápido. Dos minutos después un pase en profundidad a la banda izquierda, al cual Ferran no llegaba, ha salido el portero a despejar e incomprensiblemente ha tirado la bola fuera suavemente. Ferran, viendo al portero fuera del área, rápidamente ha cogido la bola y ha hecho un gran saque de banda al área chica, donde Toni la ha controlado y pese a la oposición de dos defensa la ha clavado en el fondo de las redes. 1-1 y gracias por la colaboración. ¡Grandioso gol de veteranía!

Parecía que un gol en esas condiciones debería de haber afectado positivamente a los visitantes y negativamente a los locales, pero el encuentro ha seguido del mismo modo. Medio campo casi inexitente, control del balon por parte de los locales y pases largos a la espalda de la defensa olesana que a duras penas conseguía rechazar los balones. En una de estas jugadas, Andrés ha hecho un mal control, la bola ha ido hacia Pino que tampoco ha acertado a despejar, acabando en posesión de un extremo local que viendo al delantero centro sólo en el área de penal, le ha puesto un pase raso al punto de penalty donde ha remachado con cierta claridad, Jony ha tocado la pelota, pero no lo suficiente como para evitar que entrara. Era el minuto 25 y parecía que el Santsa llevaría la delantera en el partido. Pero, igual que en el primer gol, solo dos minutos después, Marcos ha controlado la bola en su carril izquierdo y desde su propio campo ha lanzado un pelotazo a la frontal del área contraria, el portero ha salido alocadamente, mientras la defensa del Santsa pedía fuera de juego, Mario ha corrido y jugándose el tipo ha tocado la pelota con la cabeza enviándola al fondo de las redes. 2-2 primer golito de Mario y primera asistencia de Marcos, demostrándose lo enchufados que estan todos y cada uno de los jugadores este año.

Del minuto 30 al descanso, poco más que destacar. Una gran falta botada por los locales desde la frontal que Jony ha enviado a córner y un choque entre Mario y el lateral local, en el cual han pedido agresión. No ha llegado a haber trifulca, pero el ambiente se ha caldeado, quizás presagiando lo que debía suceder más tarde.

En el descanso, se ha analizado todo lo mal que se estaba jugando. Quizás, y como decía José Luis, nunca hemos sacado tanto rendimiento a tan poco juego. Aunque creo que hoy, los cuatro primeros goles han sido claros errores defensivos, los delanteros han marcado casi por obligación, sin restar mérito a estos últimos.

El Olesa ha salido de la caseta enchufadisimo y en sólo siete minutos FR7 ha logrado dos goles a sendas asistencias de GK15 (es decir el pibe de Pla de Pèlag). Además, Guille ha tenido dos grandes ocasiones, una tras rechace del portero a un soberbio chute de Ferran y la otra tras lanzarse al piso (guiño argentino) a rematar un bola a la cual el portero había salido tarde, la bola rodó suavemente hasta perderse rozando el poste. Ha habido alguna que otra ocasión hasta que en el minuto 15 los del Santsa han conseguido atravesar el medio campo. Sin duda alguna, estos 15-20 minutos han sido la clave del partido, buen juego del Olesa, agresividad, combinación con pases en ataque y resolución de cara a puerta. Seguramente ha podido caer el quinto en alguna jugada a balón parado pero no ha sido posible.

A partir del minuto sesenta han comenzado los cambios. En primer lugar Sevi ha entrado por Andrés, pasando al brazalete a Carlos que en el 65 ha dejado su puesto a Fran, pasando el brazalete a Martínez (José Luís no ha tenido guevos de cambiar a Martínez, para que el brazalete pasara a Toni y así al entrar JL6 al campo coger él el brazalete. La verdad que hubiera estado simpático. También hay que decir que no es la primera vez que este año el brazalete pasa por tres brazos en un partido). Poco antes de que Fran ingresara en el campo, el Sant Sadurní ha conseguido meterse en el partido con un gran gol desde fuera del área. Era el 3-4 quedaban 25 minutos y cualquier cosa era posible.

Fran y posteriormente Francesc que ha entrado en el 70 por un agotado Mario, han conseguido atar la banda derecha defensivamente, impidiendo cualquier posible opción para los locales. En el ochenta Guille ha dejado su lugar a Bojan, que ha vuelto al equipo tras algunos partidos "tocado". Poco antes de este cambio Fran ha sido expulsado por según el señor colegiado y copio textualmente el acta "por agarrar del cuello a un adversario no estando el balon" aquí se acaba el comentario imagino que habría que añadir "en juego". El caso es que los últimos minutos hemos tenido que jugarlos con un jugador menos. Quiero reconocer aquí el trabajo y la deportividad de Fran que este año no había visto ninguna tarjeta (era el único jugador del equipo) y que en el tiempo que lleva en el Olesa debe de haber visto dos o tres como mucho. Para nada, me ha parecido una acción de roja y esperemos que la sanción sea mínima. Aún así, Franidas, ánimo y no pasa nada.

En la última jugada de ataque del Santsa, tras un chute bastante lejano han logrado estrellar la bola en el travesaño. Por suerte, Jony sigue con su particular aureola. También hay que señalar que FR7 ha rozado el hat trick con un chute lejano que el portero ha sacado de la escuadra. Así, hemos llegado al último minuto de partido. José Luis había entrado al campo en lugar de Toni a falta de cinco minutos. La bola estaba en el punto de córner a favor de los visitantes. Ferran y José Luis se disponían a hacer un saque en corto, para perder tiempo. Ferran le ha pasado la bola a José Luis y este antes de que pudiera devolver el pase ha sido víctima de una entrada salvaje. Una agresión que el árbitro ha sancionado con roja. Aquí, se ha liado la mundial, los dos equipos alrededor del córner, incluyendo banquillos, entrenadores (el nuestro estaba en la hierba, je, je) y compañía. No ha llegado a haber más palos pero poco ha faltado.

Se ha sacado la falta y poco después el árbitro ha señalado el final del partido. Nueva victoria de los olesanos y a recibir sin presión la semana que viene al nuevo líder.

Y el último párrafo se lo dedico a FR7, tremendo como está el señor Ferran (y no hablo del físico, aunque también podría). Sólo un par de datos, 14 goles y 12 asistencias, suponen una intervención directa en 26 goles y eso es el 63% de los goles del equipo. Creo, que como decía don Bernardo "No hase falta desir nada más".

Bueno acuérdense de la pregunta de la semana, está en el post anterior. Ya pensaré un regalo para los acertantes....

dijous, 25 de febrer de 2010

Puritanisme a l'esport

En els darrers mesos els escàndols sexuals semblen protagonitzar els esports. Les infidelitats sexuals i les celebracions pujades de to, semblen ser el més important per la premsa, i no tant sòls la esportiva, també la suposadament seriosa.
El més sorprenent no és tant que es parli dels affaires sexuals dels esportistes, d’això fa anys que se’n parla, sobretot amb els futbolistes brasilers o els basquetbolistes nord-americans. De fet recordo, quan als anys noranta Magic Johnson va comunicar que patia la SIDA, que explicava que havia tingut relacions amb milers de dones. Això en aquella època no era massa notícia, de fet, potser causava admiració.
L’estrany dels darrers mesos és com la vida sexual dels esportistes es vol barrejar amb la seva imatge pública. Segurament el cas de Tiger Woods (millor jugador de golf del món) ha estat el més sonat. Les seves infidelitats (no es sap amb quantes dones) l’han obligat a abandonar la pràctica esportiva i fins i tot a perdut contractes publicitaris , sembla que ofereix una mala imatge. En una recent roda de premsa, va demanar disculpes a tothom (en teoria només hauria de demanar-li a la dona, no?) i va dir que s’empenedia del seu comportament i que es volia sotmetre a un tractament contra el sexe i no sé quantes coses més. Aquesta notícia va ser donada tots els mitjans del món, poso La Vanguardia com a exemple. Realment importa amb qui s’alliti un jugador?
Paral•lelament un altre cas semblant ha sacsejat les illes britàniques, John Terry defensa central del Chelsea i capità de la selecció anglesa, era acusat de ser infidel a la seva dona amb la novia d’un company. Aquí la cosa és més enrevessada encara, però... Això només hauria d’importar als afectats, no? Doncs, no! Terry ha estat exclòs de la capitania de la selecció, ha hagut de demanar disculpes públiques i avui ens enterem que Bridge “el banyut” s’ha autoexclòs de la selecció per tal de no trobar-se amb Terry. I ara el pobre Capello (sel•leccionador anglès) no podrà comptar amb aquest jugador, que d’altra banda no sé si és molt titular. Aquestes notícies també han estat donades per la premsa seriosa, poso com exemple el Períodico i El Mundo. Òbviament també la premsa esportiva ho ha comentat. La darrera notícia és aquesta.
Aquests dos no han estat els únics casos. Als Jocs Olímpics d’hivern que s’estan celebrant a la ciutat canadenca de Vancouver hi ha hagut un altre escàndol. En aquest cas el protagonista és Scooty Lago, esportista nordamericà de 22 anys que va ser fotografiat oferint la seva medalla de bronze a unes admiradores (mirar la foto). El problema és que la admiradora estava mossegant la medalla que es trobava col•locada en un lloc indecent i a més el noi portava la camisa descordada. Doncs, escàndol a la vista, novament! I el pobre nen que ha hagut de demanar disculpes i marxar de les Olimpiades sense poder gaudir de la festa de clausura.
Tot això em recorda la polèmica Superbowl de fa uns anys (2004) on la Janet Jackson va ensenyar un pit, després de ballar amb Justin Timberlake. La situació va ser esperpèntica i la cadena que emetia la final va haver de pagar indemnitzacions i tot.
En fi que sembla que ens estem tornant boigs, o sinó almenys sembla que n’hi ha alguns pocs que estan completament grillats, perquè, Què coi importa que un esportista es fiqui al llit amb cinquanta ties o dos-cents tius? O bé, que ensenyi el cul, els pits la panxa o el que li vingui de gust? No sé, em sembla que hi ha massa puritanisme en alguns sectors... almenys de boca, caldria veure com són després a la intimitat.
Bueno, tanco el post amb el vídeo de Janet Jackson que veig que està pel Youtube.

dimecres, 24 de febrer de 2010

Reflexions climàtico-urbanístiques

Aquest darrer cap de setmana, l'illa de Madeira (Les Canàries de Portugal) s'han convertit en el centre de la informació mediàtica. El motiu han estat unes fortes tempestes que han assolat la capital Funchal i que han deixat algunes desenes de morts.
Sovint, sentim a la televisió notícies d'inundacions i de les destrosses que aquestes fortes tempestes provoquen en les construccions humanes. Aquest hivern, especialment plujós a l'Estat Espanyol, ens està oferint un bon nombre d'imatges amb destrosses d'aquest tipus. Però, segur que tots nosaltres guardem a la retina nombroses escenes d'arreu del món. Potser les més habituals són les inundacions al sud-est asiàtic, les riuades a Sud-amèrica o les esllavissades de fang que es produeixen als països centreamericans. Tot i així, imatges d'inundacions són habituals a qualsevol lloc del món.
La pluja és un element del clima molt habitual. Sempre ha plogut (per sort) i sempre ho ha fet amb diverses intensitats. De vegades, quan veiem aquestes inundacions, el primer que ens ve al cap són efectes catastròfics deguts al mediàtic Canvi Climàtic o fins i tot en altres temps, èpoques o llocs es pensa en càstigs divins. Res més lluny de la realitat, molts climes, estan caracteritzats per precipitacions intenses o torrencials en moments puntuals. De fet, si agafem com a referència el clima Mediterrani (el dominant a les nostres contrades) i pensem quina és la seva descripció, hauríem de dir quelcom com "es tracta d'un clima caracteritzat per hiverns amb temperatures suaus, estius calorosos i eixuts, amb poques precipitacions anuals. Aquestes precipitacions es concentren fonamentalment a la tardor i a la primavera en forma de fortes tempestes" és a dir, que el normal és que al clima mediterrani igual que succeeix a molts altres climes, sigui habitual trobar-nos períodes de intenses precipitacions.
Així doncs, les actuals inundacions i catàstrofes, no haurien de justificar-se amb el comportament del clima, almenys no només. De fet, n'hi ha una reflexió molt més fàcil de fer i comprendre des del punt de vista de la geografia. La Geografia, és la ciència que estudia les interrelacions que es produeixen entre el territori físic i els éssers humans. Així doncs, tinguem també en compte l'ésser humà. Al llarg dels darrers cent anys la població mundial ha crescut considerablement, podríem dir que s'ha quadruplicat, apropant-se als set mil milions d'habitants (mentrestant, òbviament la superfície terrestre no ha crescut). En segon lloc, durant el darrer segle s'ha produït un altre procés de vital importància per les societats actuals que és l'augment de la urbanització. És a dir, l'augment de població urbana. Les ciutats cada cop apleguen més milions de ciutadans i els pobles i les àrees rurals van minvant la seva població. El creixement demogràfic de les ciutats comporta, sense cap mena de dubte un augment de la densitat i alhora un creixement de la superfície construïda.
Aquest procés d'urbanització, aquest creixement de les àrees urbanes, aquesta densificació, s'ha produït a més, a les franges litorals. Espais on es concentren bona part de les ciutats del món. Augmentant d'aquesta manera, una major probabilitat de catàstrofe en cas de que hi hagi incidències meteorològiques en aquests indrets.
Així doncs, el que ha passat a Madeira, tal i com alguns mitjans de comunicació han estat comentat aquests dies no és només a causa d'una extraordinària tempesta (que segur que ha estat forta, però no única en la història recent) sinó més aviat a causa del descontrol de les construccions humanes. Llegir notícies a Público, el País.
Per acabar, que no volia jo fer un post tant llarg. És important reflexionar sobre aquestes incidències i tenir en compte, que quan les lleis urbanístiques són excessivament rigoroses, normalment no és perquè el polític o el tècnic de torn hagin decidit tocar els collons al personal, sinó que generalment existeixen motius de pes, prevenció d'inundacions, controls de mobilitats, existència de recursos naturals, avaluacions d'impacte mediambiental, etcètera. Així, a Catalunya que actualment (des de el 2002) tenim una de les lleis d'urbanisme més restrictives del món, una de les lleis més exigents, hauríem de valorar-ho com un fet positiu que està pensat per poder controlar i prevenir moltes de les desgràcies que han passat al llarg dels darrers anys. Pensem que a la resta d'Espanya, la llei no és tan restrictiva, només cal mirar les incidències que es produeixen a les Balears, Andalusia o la Comunitat Valenciana. I aquesta setmana sense anar més lluny s'està discutint a Galícia la possibilitat de retirar una llei feta l'anterior legislatura on es prohibia la construcció d'edificacions a menys de 500 metres del mar, tornant així novament el caos urbanístic predominant a les costes gallegues.
Si no es té en compte tot això, ja sabem que cada tardor, quan s'aproximi la gota freda hi hagi tempestes als litorals, les rieres s'ompliran i totes les construccions que no hagin respectat les distàncies recomanades; tots els ponts que s'hagin fet sense tenir en compte els períodes de retorn i els estudis d'inundabilitat; totes les activitats emplaçades sense tenir en compte la solidesa del sòl; tots els reomplerts fets sense un projecte que garanteixi la seva compactació, etc... es veuran afectats i probablement provocaran una desgràcia. I aleshores ens haurem de preguntar,
Aquestes desgràcies són culpa de la natura o de la irresponsabilitat humana?

dilluns, 22 de febrer de 2010

Empate en el Olímpico

Bueno, ahora que tengo algo más de tiempo, vamos con la crónica del intenso partido jugado ayer en el Olímpico.
Lo más positivo de todo, sin duda, fue el punto logrado contra un gran equipo como la Penya Jove de les Roquetes, equipo situado en la cuarta posición y que se encuentra en un gran momento de forma. Aunque claro, el momento del Olesa, quizás sea uno de los mejores de los últimos años. Con el de ayer, ya van ocho partidos sin conocer la derrota, con cinco victorias y tres empates y esperemos que la racha siga.
La semana hacía pensar en un partido intenso que iba a jugarse en un barrizal, pero, el expectacular drenaje del Olímpic (seguramente es lo único bueno de ese campo donde todo parece degradarse sin remedio) había cumplido con su cometido, consiguiendo que no hubiera ni un sólo charco en el terreno de juego. Eso si, el campo estaba blandito, blandito, aunque por suerte ninguna rodilla se vio afectada.
Nuevamente José Luis, se quedó en la banda y dirigió el equipo con maestría, dosificándo los cambios y manteniendo la intensidad y concentración de todos y cada uno de los jugadores. Nuevamente y como suele ser habitual, hubo varios cambios en la alineación (6 en total). Salía pues, el Olesa al campo con la siguiente formación. Jony en la porteria, Sevillano y Pino en el centro de la defensa con Daniel y Fran en los costados. El pivote defensivo formado por Manel y Andrés, delante de ellos Toni, escoltado por Martínez y Guille en los extremos y finalmente en la punta de ataque Ferran, sólo ante el peligro. Esperaban su oportunidad en el banco, Mario, Dani, Marcos, Francesc, Carlos y Begara. Con Todos ellos, Emilio que ayer se pegó un panzón de correr con el Reflex en la mano.
Antes de entrar en la relación de los hechos, únicamente comentar algo del árbitro. Dirigía la contienda el ilustre Sr. Luis Antonio Muñoz Belcazar, más conocido como Lucho y probablemente el árbitro más malo de la tercera regional. Amante de las targetas como ninguno, y para muestra un botón, ayer en un partido duro pero no violento, sacó 15 amarillas y 4 rojas. Acabándose el partido nueve contra diez. En fin, un disparate!
El partido se inició con un emotivo minuto de silencio en recuerdo de la abuela de nuestro ayer capitán, Toni García. Ese circulo con 18 tíos abrazados, fue sin duda, un buen ejemplo de cual es el aire que ahora mismo se respira en el equipo. Sobran las palabras.
Bueno, voy al futbol que es lo interesante.
Desde el primer minuto se vio que la Penya tenía intención de llevar el peso del partido y pronto su centro del campo se apoderó del juego. Quizás el Olesa separó un poco las líneas, y los mediocampistas se vieron superados en número. Además, los extremos de la Penya, rapidísimos buscaban la espalda de los laterales continuamente, consiguiendo unas cuantas llegadas. Fran, nuestro lateral más rápido se vio varias veces desbordado por un velocísimo número 11. Por suerte, ninguna de esas jugadas acabó en gol. La defensa olesana era contundente y pese a las entradas por banda, conseguía repeler todos los balones.
En ataque no hubo demasiadas cosas que destacar, mucha verticalidad y ocasiones a balón parado. En una de ellas, tras un par de rechaces, la pelota cayó a pies de Martínez, que lanzó un magistral pase por alto, que Ferran, anticipándose al portero peinó a gol. Esta jugada fue muy protestada por los visitantes, porque Toni estaba en fuera de juego, pero no así Ferran. Corría el minuto 15 y nos adelantábamos en el marcador. Pero el árbitro empezó su rosario de targetas, con la expulsión del entranador visitante.
La Penya se volcó en ataque y se acercaba constantemente a la portería local, logrando incluso estrellar una pelota en el larguero. Sin duda Jony, sigue con su buena estrella. Hubo muchos lanzamientos de falta desde la frontal pero ninguno logró su objetivo. Pero el árbitro quiso ser protagonista y en una internada de un delantero de la Penya, que fue tocado (no derribado) por el portero fue sancionado como penalty. ¡Realmente increible! Nunca se pitan esos penaltys, además el delantero siguió la jugada y a punto estuvo de lograr gol. En fin, ya he hablado del trencilla anteriormente. Minuto treinta, empate a uno.
A partir de este momento, la ofensiva visitante fue total, aunque sin lograr claras opciones de gol. El sistema defensivo local era magnífico e incluso de vez en cuando se llegaba a la portería contraria logrando acciones de peligro. Así, de un saque de banda en el último minuto de la primera parte, Ferran sacó de banda y Guille desde la frontal del área chica, lograba el 2-1 con un magnífico testarazo.
Quizás, esta jugada es una muestra de como los pequeños detalles acompañan cuando todo va bien. Antes nunca lograbamos avanzarnos en el último minuto.
En el descanso José Luis decidió modificar el sistema colocando a Andrés en el centro de la defensa, desplazando a Sevillano al lateral izquierdo. Dani entraba sustituyendo a Fran y ocupando el espacio que dejaba Andrés en la media. El objetivo era parar al 11 y no acabó de salir bien, ya que el 11, en plan Correcaminos siguió siendo una constante amargura. Por suerte no logró marcar ni asistir a gol. Aunque el chaval acabó muerto de tanto que corrió la banda.
La Penya salió en la segunda parte volcada en ataque y el Olesa se replegó bien, esperando alguna contra de Guille, Ferran o Martínez. Algunas llegaron pero sin demasiado peligro. La Penya por su parte, atacó y atacó, logrando muchos centros al áreea y algunas faltas en la frontal, pero la defensa local las rechazó con cierta tranquilidad. Y cuando la defensa fallaba, Jony lo solucionaba con seguridad. Uno de los pocos fallos que hubo en la línea defensiva, acabó con un mal rechace de Pino que fue empalado en la frontal por el jugador número 10 logrando un gran gol y el empate. Era el minuto 20 de la segunda parte y quedaba un mundo. Mario acababa de sustituir a Toni, convirtiéndose en el segundo cambio local.
A estas alturas de partido, Emilio, ya había hecho más quilómetros en el campo que en toda la temporada. La verdad, que aunque el partido no era violento, había continuos choques y jugadores por tierra. Seguramente, más de uno se hizo el muerto más rato del estrictamente necesario. En fin, gajes del oficio, ¿no?
En una falta lateral, Daniel olvidó por un momento quien arbitraba y vio la targeta amarilla, lamentablemente un par de minutos después la mano se le fue hacia la pelota en medio de campo y vio la segunda siendo expulsado. Faltaban 20 minutos parecía que los puntos se iban a ir a Sant Pere de Ribes. José Luis, quitó a Guille para dar paso a Carlos, que ocupó el lateral derecho huérfano, tras la expulsión de Daniel. Cinco minutos después reforzó la banda izquierda introduciendo a Marcos en lugar de Martínez. Marcos, se presentó al jugador 11 haciéndole una buena entrada que fue amarilla y que pudo ser naranja. Pero, creo que el 11 no volvió a liarla. Por su parte, Carlos nada más entrar dejó solo a un jugador de la Penya que recibió una bola sólo solito en la frontal del área y por suerte pifió.
A falta de ocho minutos, en una contra de la Penya, Manel decidió parar al delantero de la única forma que pudo, recibiendo la roja. El Olesa se quedaba con nueve, más difícil aún. Por suerte, la Penya también perdió a un jugador por protestas. Francesc entró por Ferran que estaba perdido sólo ante el mundo y ayudó a cerrar defensivamente.
Así, no hubo tiempo para casi nada más. El partido acabó con un córner botado por la Penya a la derecha de Jony. La pelota fue despejada contundentemente de cabeza por Carlos y el arbitro pitó. Un punto para cada uno y el Olesa sube una posición ya que empata a puntos con la Palma a la cual vence en goal-average particular.

Lo dejo ya, que hoy creo que me he enrollado demasiado. La semana próxima nos toca una salida complida. Hay que ir a jugar a Sant Sadurní d'Anoia el domingo a la tarde.

Por cierto, escribiendo la crónica se me ha ocurrido una pregunta para mentes privilegiadas y seguidores del equipo. ¿Quién es el jugador que más goles ha marcado de cabeza? ¿Cuántos ha logrado? Podéis responder en los comentarios. La semana que viene digo la respuesta correcta. Ya pensaremos el premio de los acertantes.

diumenge, 21 de febrer de 2010

Olesa 2 - Penya Jove 2

En el partit jugat aquest matí a l'Olímpic l'Olesa ha aconseguit un valuòs punt contra un dels equips de la part de dalt. La Penya Jove, que actualment es troba a la quarta posició i que portava bastants jornades sense perde no ha aconseguit doblegar a un bon Olesa.

Més tard farem la crònica, si tinc temps. Que avui vaig al concert d'un colega a la Sala Mandra de l'Hospitalet.

Si no hi ha crònica avui, la farem demà.

Els gols d'avui els han fet Ferran de cap, amb una molt bona assistència d'Òscar Martínez i els segon Guille també de cap, amb una magistral assistència de banda de Ferran.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Els camps de Pelennor

Fa algunes setmanes vaig posar aquí les fotografies que havia fet de la maqueta de la piràmide. Aquella ha estat la maqueta més gran que he fet fins ara, però aquest cap de setmana sense futbol he pogut acabar, per fí, la maqueta més densa que mai havia fet. Un diorama bèl·lic en el qual aparèixen 90 figures, ni més ni menys. Tot un repte de pintura i de col·locació.
Aquest diorama tal i com indica el títol i com vaig comentar el dia de la piràmide, representa una escena del Senyor dels Anells. Aquesta obra escrita per J.R.R. Tolkien fa més de cincuanta anys, ha agafat una major popularitat arran de les pel·lícules fetes per Peter Jackson, a principis d'aquesta dècada.
Alguns dels cavalls d'Harad imprimats preparats per ser pintats.
Una de les moltes distribucions que vaig fer de les figures per la peana mentre calculava les dimensions i la forma del diorama.
Un dels cavallers harad abans de pintar.
La batalla dels Camps de Pelennor, és potser la batalla més espectacular que es veu a les tres pel·lículas, únicament comparable a la de l'abisme de Helm. En aquesta batalla, hi ha la confrontació entre les forces del bé i del mal, representades les primeres pels rohirrims i els gondorians i les segones pels orcs de Mordor i els haradrim del sud (més informació). De tots aquest exercits, potser els haradrims són els més espectacular, sobretot perquè compten amb les montures més grans de la Terra Mitjana: els mumak o numakils.

Pintant figures. L'estiu és sempre la millor època per pintar, especialment en vacances.

Així, en la meva maqueta he agafat una d'aquestes figures com a centre de la confrontació, d'aquesta manera, l'exercit haradrim és el representant de l'obscuritat (he obviat doncs els orcs, ja tindran protagonisme algun altre dia). Dels exercits humans, els rohirrims eren els que més van lluitar contra els mumaks, tot i així he afegit algun gondorià a cavall.

Bé, una vegada contextualitzat la peana, anem a la descripció de la mateixa, tot i que amb la visualització de les fotos hauria d'haver-hi suficient. Com deia abans és el diorama més dens que he fet mai, en una base de 42x36, he ficat 90 figures, una de les quals ocupa gairebé un terç de la base. Així, el més important era donar-li vida i evitar que semblés un amuntegament de miniatures col·locades de qualsevol forma. I així, comportava indubtablement fer nombroses conversions de les diferents figures. Amputar membres, recol·locar armes, provocar xocs entre els contendients, en fi, tot un seguit de petit detalls que s'anaven pasant pel cap i que intentava reproduir.
Vista de la maqueta des del darrera, en aquest cantó abunden els soldats d'Harad,
amb els seus colors típics, vermell, púrpura i negre.
L'error que he comés, és que tot això ho he fet, amb les miniatures ja pintades i sempre és una mica més complicat, però crec que el resultat ha estat correcte. Pel que fa a la base, únicament, l'he cobert amb un terra sorrenc i l'he pintat en colors verds i marrons. Això, sí, per sobre del terra hi ha armes, restes humanes i tot un seguit de petjades i altres petits detalls dificils d'apreciar en fotografia.

Castell del Mumak amb més de vint figures. Alguns dels estandarts són

de fabricació casolana, així com totes les cordes.

Per cert, les 90 figures són: 1 mumak, 6 cavallers de Harad, 6 cavallers de Gondor, 12 cavallers de Rohan, 41 soldats d'Harad a peu (molts d'ells dalt del mumak), 22 soldats de Rohan a peu, 1 genet mahud i 1 Legolas.

Aquí sota detall del genet Mahud, els que heu vist la pel·lícula el recordareu per

la quantitat d'arracades que portava, així com el maquillatge de la cara.

Aquest darrer personatge ha estat un detallet que m'he permés i amb el qual he intentat reproduir una de les escenes de la peli, on Legolas puja sobre d'un Mumak i ell tot sol el derrota. Aquesta escena és molt bona ja que acava amb un comentari de Gimli "aquest només compta com un" degut a la seva particular competició de veure qui mata més enemics.

Legolas, amb el seu arc a sobre del Mumak.

Al fons es veu la seva darrera víctima.

El rei Mahud, una altra gran figura, per liderar el Mumak.

Evidentment pintar 90 figures ha estat una feina de gairebé dos anys, de fet, com es pot veure en alguna fotografia, aquest diorama el vaig començar a preparar a l'estiu del 2008, quan ja tenia totes les fiigures de Rohan pintades.

La densitat de figures en algunes parts del diorama és bestial.

Aquí resalta el verd dels cavallers rohirrims.

En aquesta imatge, es pote veure en primer pla

un rohirrim seccionat per la meitat.
Alguns detalls de la peana. D'aquesta imatge destaca el rohirrim a cavall que està decapitant a un soldat a peu. També es poden veure soldats d'Harad amb llances atacant un cavaller.

Bueno, crec que no cal que m'enrotlli més, gaudiu de les fotos i espero mostrar-vos d'aquí poc, la nova maqueta que estic preparant, un cementiri i una petita església, amb vampirs i zombies.

Una altra imatge on es veu la confrontació de la infanteria.


Per acabar una imatge de conjunt a resolució més alta, per tal de pogueu ampliar-la. De totes formes totes les fotografies s'amplien si cliqueu a sobre.







Resultat de la enquesta

Avui acabava el termini per votar a la enquesta i el resultat ha estat 20 vots a fer les cròniques en castellà i 16 a fer-les en català. Així doncs, a partir del proper partit les farem en castellà. La resta de posts del blog continuaran sent en català.
Per cert aprofito per recordar als seguidors del Olesa C.F. que aquest cap de setmana, amb motiu de la festa de Carnaval, no hi ha hagut partit de futbol, però diumenge vinent tenim un partit importantíssim a l'Olímpic d'Olesa contra un dels grans equips del grup. Jugarem contra la Penya Jove de les Roquetes, situat en quarta possició. Us esperem a tots al camp, per tal de crear una olla a pressió que impedeixi que voli cap punt d'Olesa.
Recordeu, que els partits a casa sempre es juguen els diumenges a les 12:00 hores. Els socis tenen entrada gratis.

dissabte, 13 de febrer de 2010

Blog del Grup de Recerca Rural d'Olesa

Avui navegant pels blogs d'Olesa he vist que tenim un nou blos al poble. Es tracta del Blog del Grup de Recerca Rural.

En aquest blog, podreu trobar les activitats d'aquest grup, fonamentalment caminades per les muntanyes. A més, donen informació dels llocs que visitent i penjen un munt de fotos.

Aquí sota col·loco un link (cliqueu sobre la imatge) i a partir d'ara al lateral podeu trobar un enllaç permanent.

Molta sort amb el blog i amb les activitats. Estic esperant que s'acabi la temporada futbolera, per fer un tomb amb vosaltres. Ara de moment, és impossible.

divendres, 12 de febrer de 2010

Territorio Comanche

"La bala retozona del 5.56, esa misma que hace zigzag y en vez de salir por ahí sale por allá o hace estallar el hígado, se comporta así porque un brillante ingeniero, hombre pacífico donde los haya, quizá católico practicante, aficionado a Mozart y a la jardinería, pasó muchas horas estudiando el asunto. Tal vez hasta le dio nombre -Bala Louise, Pequeña Eusebia- porque el día que se le ocurrió el invento era el cumpleaños de su mujer, o su hija. Después, una vez terminados los planos, con la conciencia tranquila y la satisfación del deber cumplido, el asesino de manos limpias apagó la luz en la mesa de proyectos y se fue a Disnyelandia con la familia"

Aquest fragment forma part de l'últim llibre que he llegit de Pérez-Reverte, Territorio Comanche. Crec que és un dels fragments més irónics que he llegit mai on es mostra amb claretat la crueltat de la guerra i la participació en ella de moltes persones, persones que de vegades no hi són ni en els terrenys de batalla. Hi ha un periodista espanyol anomenat Gervasio Sánchez que denuncia les atrocitats de la guerra, especialment les víctimes de les mines. En els seus discusros acostuma a criticar als governs occidentals que mentre diuen que s'ha de lluitar contra la guerra, venen armes i municions als contendients. En la entrega del premi Ortega y Gasset de periodisme que li van donar va fer un discurs contundent.

Tornant a Pérez-Reverte, diré que és un dels meus autors espanyols favorits. Té algunes d'enigmes fantàstiques, com El Club Dumas, La Tabla de Flandes o La Piel del Tambor, altres com La Carta Esférica és tota una lliçó de cartografia. Però segurament és en la novela històrica on més s'ha endinçat aquest acadèmic de la llengua, amb obres como El Maestro de Esgrima, El Húsar, Trafalgar y Un Día de Cólera. De tota la bibliografia d'aquest autor en falta abordar la saga Alatriste, potser una de les obres més famoses del autor, sobretot després de que Viggo Mortensen la protagonitzés al cinema.

Recuperant el fragment del començament, cal dir que Arturo Pérez-Reverte va ser durant molts anys reporter de guerra. Experiència que li permet parlar de les guerres amb total cruesa. A la guerra dels Balcans, on es desenvolupa la historia de Territorio Comanche, va estar-hi anys. Una bona part de la experiència agafada en aquest conflicte, va quedar retratada en una de les seves obres més crues, El Pintor de Batallas.

En fi, un bon autor per llegir de forma ràpida, ja que la majoria de llibres no són molt gruixos. També, val la pena llegir els seus articles de premsa on demostra que no en té pels a la llengua. Cap, ni un. Per internet en corren uns quants, que deu n'hi do.
Podeu saber més coses de Arturo Pérez-Reverte a le seva pàgina web.

dimecres, 10 de febrer de 2010

El meu primer drac

L'altre dia, vaig mostrar unes fotos de les darreres miniatures que havia pintat: les ballarines èlfiques. Vaig, dir que els elfs silvans, són un dels exercits que més m'agraden del món Warhammer i de fet, tinc un bon nombre de figures d'aquest exercit. Tinc la princesa Ariel i el Rei Orion, tinc un elf a sobre d'un cèrvol, un altre a sobre d'un falcó, tinc uns quants muntat a cavall, tinc driades (que són una mena d'ents), evindentment tinc soldats a peu i per últim tin un general a sobre d'un drac.

el cap del drac.

detall del genet
Com dic al títol, aquest va ser el primer drac que vaig pintar de Games Workshops. Anteriorment havia pinta altres de la col·lecció Mithril, amb la qual vaig iniciar-me en el món del miniaturisme (ja parlaré d'aquests algun altre dia). El drac dels elfs silvans el tinc des de fa deu anys, me'l va regalar la Laia pel nostre primer aniversari i realment va ser una de les figures que més reptes m'han provocat. La cua i el coll són molt recargolats i això obliga a montar-ho tot sencer abans de pintar-ho. A més, calia una bona dosis de masilla per tal de tapar les escletxes, per últim la imprimació era vital i després la pintura. Les il·luminacions eren complexes i els colors eren nous per mi, sobretot els blanc-groc de la panxa. El verd el control·lava bé, però la panxa va ser tot un repte. Finalment el vaig acabar.

vista frontal del drac

Una figura tant maca com aquesta es mereixia una bona peana, així, que vaig construir un petit diorama amb uns arbres caiguts. No era qüestió de fer tot un bosc. Tot i que aquesta idea en dona boltes pel cap darrerament. Amb tantes figures d'aquest exercit, potser podria fer-se un bon diorama forestal. No ho sé.... caldrà rumiar-ho.

Vista lateral del drac i la peana.



Bé espero que us hagin agradat aquestes imatges. Proximament més...

diumenge, 7 de febrer de 2010

Ràpit 0 - Olesa 4


Vamos con la crónica. Aunque aún esta activa la encuesta, parece que hay un ligero decantamiento por las crónicas en castellano. De momento iré intercalando una de cada y luego ya veremos lo que dice la encuesta.
Ayer fue un gran partido, en un buen campo de hierba y contra un rival de los de "nuestra" liga. La convocatoria estaba formada por 16 jugadores, únicamente teniamos las bajas de Martínez y los niños Begara y Bojan, al margen de los dos lesionados crónicos Fermin y Rodri (un saludo para ellos y esperemos que se recuperen pronto).
La alineación nuevamente introdujo cambios con respecto a la semana anterior. Sevillano recuperó su puesto en el centro de la zaga, en detrimento de Andrés y Carlos entró en lugar de Marcos en el lateral izquierdo. El resto igual. Pino y Daniel completaban la defensa. Manel y Dani constituyeron el pivote defensivo. Toni, en la media punta con Guille y Mario en los costados y finalmente Ferran en punta. Esperaban su oportunidad en el banco, Andrés, Fran, Marcos, José Luis y Francesc. Ejercía de técnico José el Terrible y Emilio, salió con el reflex siempre que hizo falta. Verdaderamente la pareja de Terribles nos acompañan y animan muchisimo (un saludo para ustedes, que casi no os menciono nunca).
Vayamos con el partido en sí. Creo que los primeros veinte minutos de partido fueron de los mejores en mucho tiempo. El Ràpit casi no pasó del medio campo, tocamos la bola con bastante criterio en medio de campo, abriendo el juego por las bandas y acabando las jugadas en remates con peligro. Fruto de este juego llegaron tres goles, aunque uno fue anulado.
Mario, probablemente fue uno de los jugadores más activos en estos minutos, por su banda vinieron dos buenos centros que fueron rematados a gol por Guille y Toni respectivamente, lástima que el de Guille fue anulado por un inexistente fuera de juego. Así pues, fue Toni quien inauguró el marcador después de unos cuantos partidos de sequía (desde el Avinyonet no mojaba). Gran centro de Mario desde la banda derecha e impecable remate de cabeza de Toni en la frontal del àrea chica, contra el que nada puede hacer el guardameta local. Corría el minuto 10, y el dominio era aclaparador, con internadas de Guille y Ferran que también tenían sus opciones.
A los quince de la primera, una falta en el centro del campo fue botada por Pino y rematada sutilmente por Guille al segundo palo, logrando el segundo gol visitante. Poco después en un saque de córner un remate de Carlos fue sacado en la línea de gol por un defensor y el rechace acabó en el palo. Era el minuto veinte y las ocasiones se repetían una tras otra.
El Ràpit tuvo que cambiar al interior derecha en el 23 de la primera mitad, por lesión y a partir de ese momento empezó a apretar un poco. Así durante los últimos diez minutos consiguió encerrar al Olesa en su área, gracias a corners y faltas. De este periodo destacar algunas faltas surrealistas del árbitro. Pitó un seis segundos a Jony y sancionó como falta un robo impecable de Manel. Incluso mostró una amarilla a Ferran por adelantarse en un saque de falta. Por suerte, de todas estas acciones a balón parado, ninguna se acercó a los tres palos. Sólo reseñar un rechace de Jony con los pies que impactó en Manel y fue a córner. En otras épocas menos afortunadas esta bola hubiera acabado dentro de la porteria, casi seguro.
Así, llegamos al descanso, con la sensación de que la segunda parte podía ser larga, aunque fuese solo por las faltas que iban logrando en la frontal del área.
El segundo tiempo se inició con los mismos jugadores que saltaron al principio y con la intención de tocar más el balón. El Ràpit, introdujo más velocidad en los extremos y presionó con mucha fuerza en el centro del campo. Gracias a este esfuerzo, consiguieron llegar a zona de centro y colgar bastantes balones al área, que eran atajados sin excesivo problema por Jony. Un Jony que nuevamente estuvo inconmensurable logrando su tercer partido consecutivo sin encajar goles. 270 minutos seguidos, ya mismo pilla a Valdés. Claro, que buena parte del éxito se debe a la contundencia defensiva de Sevi y Pino que se mostraron nuevamente infranqueables.
El Olesa hizo menos ocasiones durante este segundo tiempo, aunque seguía intentando llegar a la porteria rival, convinando y abriendo el juego a las bandas. Poco a poco, el Ràpit fue desesperándose y protestando más las jugadas. Sobre todo cuando Ferran colocó magistralmente un servicio de córner en la cabeza de Guille, que estaba al segundo palo. Segundo gol del pibe y 0-3 al marcador. Este gol probablemente no debió subir al marcador, ya que Guille había hecho falta. Pero bueno este por el otro anulado, situación compensada. Poco antes, en el 65 Andrés había entrado en el lugar de Dani, para mantener la frescura en el centro del campo. Probablemente este sea otro de los éxitos del equipo, la pareja de mediocampistas destructores le da mucha solidez al equipo y permite a Toni jugar con dos escoltas. Me recuerda a aquellos partidos que juega el Barça con Xavi escoltado por los dos negros, Toure y Keita. Pues nuestros "negros" son Andrés, Manel y Dani, que van alternándose de forma magnífica.
cinco minutos después Marcos sustituyó a un agotado Carlos en el lateral izquierdo. Y dos minutos más tarde Fran entró en lugar de Manel, ocupando Guille la otra plaza de pivote defensivo. Fran por su parte se fue al interior, para presionar y hacer correr al lateral adversario.
En el minuto 75 Francesc entró por Mario. El Ràpit seguía presionando pero únicamente conseguía chutes lejanos, centros al área y ocasiones fruto de engaños, como una ocasión donde el delantero se llevó la bola con la mano y tras regatear a Jony la tiró fuera.
A diez para el final Jose Luis entró por Toni y tuvo tiempo para hacer una gran asistencia a Ferran por encima de la defensa, que nuestro crack, remató a gol tras un par de regates y rebotes. 11 goles de FR7, y primera asistencia, para el presi.
Ya no hubo tiempo para más. 0-4 y tres puntos más. Subimos un puesto más en la clasificación y nos ponemos a la altura del Begues (en el lateral podéis ver la clasificación). La semana que viene a descansar y la siguiente partidazo en el Olímpico contra la Penya Jove. Un partido para demostrar hasta donde podemos aspirar. Nos enfrentaremos al cuarto clasificado, al equipo que nos hizo iniciar la mala racha de la primera vuelta. Muchas cosas han cambiado desde entonces, veremos que sucede.
El partido como siempre que jugamos en casa, es a las 12:00. Os esperamos a todos y recordar que el Olesa...
més que un club és un repte

dissabte, 6 de febrer de 2010

Ells llibres de Luca


Aquest és l'últim llibre que he llegit. Fins ara gairebé no he comentat en aquest blog els llibres que llegeixo. Vaig parlar fa uns mesos de Un Món sense fi i dels Pilars de la terra, però avui no m'hi puc estar de comentar alguna cosa d'aquesta novel·la.

És una obra sorprenent que a tots els amants de la lectura i dels llibres segurament agradarà. L'obra tracta de persones que tenen la capacitat d'influir en las persones mentre llegeixen. De fet, l'idea del llibre és que els llibres per si sols no diuen res, sinó, que cal un lector, una persona que estregui la informació continguda en les fulles. Quan més antic és un llibre i quantes més persones l'han llegit, més poder transmetrà l'obra. És per tant una reflexió sobre el poder de la lectura, el poder que pot arribar a modificar els pensaments de les persones.

Jon Campelli, jove advocat danès, hereda la llibreria del seu pare d'origen italià al centre de Copenhaguen, i poc a poc descobrirà que aquella llibreria de vell, a més de ser un lloc on el seu pare va col·leccionar antigues obres, hi ha moltes altres sorpreses. Poc a poc, veurà que a més d'haver-hi persones que gaudeixen amb la lectura, altres, moltes altres volen utilitzar aquest poder amb altres finalitats.

En definitiva, un llibre molt recomanable, per tothom que s'estima els llibres. Una obra sorprenent que ens durà fins a un dels temples més antics de la història de la literatura.
Podeu trobar versió catalana i castellana.

Aquesta és la primera obra de Mikkel Birkergaard, un jove autor danès que viu a Itàlia i que ha escrit aquest llibre en italià.

Viudita de clicquot



Aquí el segundo videoclip del último disco de Joaquín Sabina. Recien salido del horno. Un video en color sepia donde no se ve ni un cigarrillo. Aunque eso sí, un montón de imagenes surrealistas propias de los mundos sabinianos.

En fin a seguir disfrutando con la obra del mejor cantautor.
Podéis ver más videos de Sabina (Pájaros de Portugal, Tiramisú de limón, Y nos dieron las diez, etc.) en el siguiente enlace:

divendres, 5 de febrer de 2010

Ballarines èlfiques

Avui us mostro unes noves imatges de les darreres miniatures que he pintat. Es tracta de tres ballarines de l'exercit dels elfs silvans. Aquestes ballarines, plenes de detalls no són les primeres figures que pinto d'aquest exercit, però volia mostrar que pinto una mica de tot i que no sempre es tracta de figures dels exercits foscos, sino que també aparèixen els exercits de la llum.
El més expectacular d'aquestes figures és la seva gran flexivitat i que sembla que en qualsevol moment sortiran donant bots. Aquí us mostro el grup de comandament d'aquest soldats especials. Després si tinc temps us mostraré el drac dels elfs silvans, que vaig pintar fa deu anys i que té una història molt curiosa.

Aquí podeu veure la capitana. Amb dues espasses.

Aquesta és la ballarina música, fixeu-vos en el tambor,
i com fa servir les espasses com a instrument musical.

Aquí podem veure la que probablement és
la figura més expectacular de totes.
Una imatge més propere per veure els detalls
de la roba i la pell. Així com altres accesoris.



Aquí finalment una nova imatge de conjunt.
A totes les imatges si feu doble click, s'amplien especialment aquesta última
que té bastant resolució.







dijous, 4 de febrer de 2010

Una de llibres universitaris


Aquesta darrera setmana m'han donat un exemplar de l'últim llibre en el qual he participat. Es tracta del llibre La cuestión del Centro, el Centro en cuestión, editat i coordinat per Sergi Martínez Rigol. Aquesta obra recull els treballs presentats en el Congrés Internacional organitzat entre els dies 1 i 3 de març del 2008, a la Facultat de Geografia de la Universitat de Barcelona. En aquest congrés van participar ponents de quatre països diferents (Espanya, Itàlia, Portugal i França) i representants de nou universitats diferents.

El llibre tracta sobre un procés urbanístic molt actual, present a les grans ciutats, amb centres històrics deprimits. Aquest procés, conegut amb un terme anglés és la Gentryfication. El Dr. Martínez, va obtenir el seu doctorat amb la primera investigació seriosa feta a l'Estat espanyol sobre aquest tema l'any 2000 amb el títol El retorn al centre de la ciutat. El Raval entre la gentrificació i la reestructuració.

No m'allargaré més aquí, explicant aquests conceptes tècnics. Únicament diré, que aquí he publicat el meu tercer article, fet en col·laboració amb el Dr. Jordi Nofre i Mateo. L'article titulat De la centralización de la periferia a la gentrifiación de los suburbios de Barcelona, tracta sobre l'Hospitalet i més concretament sobre les obres dutes a terme al sector Gran Via-Plaça d'Europa. En l'article s'intenta analitzar els possibles processos gentrificadors impulsats des de l'administració pública.

Com dic, és el tercer article que publico. Anteriorment, havia publicat l'any 2006 Las urbanizaciones. Los nuevos barrios periféricos de la Región Metropolitana de Barcelona, article on s'analitza el comportament de les urbanitzacions de segona residència de cinc municipis metropolitans: Vallirana, Cervelló, La Palma de Cervelló, Pallejà i Olesa de Bonesvalls. Aquest article és el resultat d'una ponència feta entre el 21 i 24 de juny de 2005, En el Primer Congrés Internacional del GIGU organitzat a la Universitat de Barcelona i on van participar professors de les Universitats de Barcelona i Sao Paulo.

L'altre article publicat, és de l'any 2009 i va apareixer a la revista l'Espai de Molins de Rei, l'abril de l'any passat. En un monogràfic sobre el comerç, coordinat per Meritxell Puig i Jodar, vaig esciure La fira de la candelera vista per un de fora. On en forma de conte explico les vivències d'un foraster a la Fira de l'arbre de Molins de Rei. Article molt menys científic que els altres, però sens dubte, de més fàcil lectura.

Per cert, el llibre de Sergi Martínez el podeu trobar a la llibreria La Central.

Un altre dia, us parlaré dels treballs que han publicat alguns dels meus col·legues en els darrers temps. L'últim dels quals es pot veure a la fotografia: Llegint pedres, escrivint ciutats. On es barreja literatura i urbanisme.

dilluns, 1 de febrer de 2010

Pàgina amb les estadístiques

Clikeu a sobre de la fotografia i anireu a una pàgina amb les estadístiques de l'equip actualitzades a 1 de febrer. És a dir, amb diset jornades jugades.

A la barra lateral possaré un enllaç permanent amb la pàgina d'estadístiques.