dijous, 28 d’agost de 2008

Fins als dallonsis!!!

Fa poc més de tres mesos, es va arreglar el parc del col·legi de Olesa de Bonesvalls. Una de les coses que es va fer, va ser col·locar una tanca, per evitar caigudes a la vorera. Doncs be, aquesta setmana, novament han tornat els incívics -per no dir-lis malparits tocacollons- a trencar coses.
Novament, hem de parlar de malifetes i destrosses als equipaments municipals i als espais públics d'Olesa de Bonesvalls. Sembla, que mai deixarem de tenir que anar arreglant coses. Gastant calers en reparar desperfectes. Deixant, per tant, de invertir en noves instal·lacions. Molts dels que es dediquen a gamberrejar, potser, després es queixaran de que no es fa res nou a Olesa, però potser, sino haguèssim de reparar tantes coses, quedarien alguns eurets més per fer inversions.
En fi, no em vull estendre molt, la tanca estarà reparada la setmana vinent. Però, toca molt els collons, arribar a l'ajuntament i descobrir quina ha estat la bretolada del cap de setmana anterior o de la darrera nit. Al final, s'hauran de prendre medides represives que no agraden a ningú. Volem arribar aquí?
Per cert, podeu veure les destrosses dels darrers mesos al blog de la Rosa, al fora d'hores.

dilluns, 25 d’agost de 2008

Beijing 2008

Ja s'han acabat els 29 Jocs Olímpics de la era moderna. Ja deixarem de veure esports les 24 hores del dia i d'estar pendents del medaller (sembla mentida, que l'únic que importi sigui tenir un dels discos metàl·lics que es penjen el coll). Ara podrem tornar al nostre ritme habitual, de veure només futbol, motos, coches i de tant en tant bàsquet. Per cert, aquesta és segurament una de les majors injustícies dels Jocs Olímpics. Durant 15 díes a tothom se li omple la boca parlant d'un fulano que rema, d'un altre que corre o d'una que fa piruetes a la piscina, però després, el dia després dels Jocs, ningú sap res d'aquests esports. De fet, alguns, com no guanyin res, al dia següent, fins i tot, es queden sense beca i sense finançament. Al final, només ens importa la piloteta que rodola pel camp d'herba entre dues porteries.

En aquests jocs n'hi ha uns quants personatges que passaran a la historia, en els dos sentits, primer pels èxits assolits i segon perquè d'aquí quinze dies ningú s'enrecordarà d'ells. Michael Phelps i les seves vuit medalles d'or, Usain Bolt i els seus rècords de velocitat, Joan Llaneres i les victories amb la bicicleta, els etíops Dibaba, Bekele i Sihini que van arrassar en els 10.000 metres femenins i masculins, la rusa Isinbaeva que ha destrossat el rècord de salt de perxa, per no parlar de Rafa Nadal o la selecció de bàsquets dels EUA que han guanyat l'or amb contundència aclaparadora.

Molts noms que oblidarem, però que quedaran registrats en els que diuen han estat els millors jocs de la història (per cert, això no és una tonteria, no seran sempre els últims els millors?).

S'han acabat els Jocs que semblaven més polititzats de la historia, com si els de Berlin 36, Munich 72 o Moscú 80, haguèssin estat un camí de roses. Al final, ningú ha parlat dels boicots, ningú ho ha fet, tothom s'ha oblidat del règim xinès i de les seves particularitats. Clar tot ha funcionat be amb els milers de voluntaris. De fet, per no parlar, no s'ha parlat ni de la contaminació.

En fi, que d'aquí quatre anys, novament es montarà aquest circ que són els Jocs Olímpics, circ del qual es poden lleguir unes interesant reflexions el el llibre els Senyors dels Anells, escrit pel periodista AndrewJennings (una crítica fantàstica de la corrupció que hi ha al COI).

Per cert, que aquest anys, el món no ha respectat el suposat pacte de pacifisme durant els Jocs, hi ha hagut combats oberts i directes entre Rússia i Georgia, a més de mantenir-se tots els conflictes que hi ha a l'Àfrica i a Àsia, dels quals, gairebé ningú en parla mai. Malgrat tot, les banderes sempre han estat dalt del pal.

Per últim, una reflexió, existeix algun esport que només sigui practicat per homes? Les dones tenen un parell exclusius, la gimnàstica rítmica i la natació sincronitzada. Ara, algú s'imagina homes practicant aquests esports....

dilluns, 18 d’agost de 2008

Temps de conserves

En aquests dies d'estiu acostumem a gaudir del bon temps, de banys a la piscina, és el moment per fer tot allò que durant la resta de l'any no pots fer, però, també hi ha una tasca bastant habitual, fonamentalment a les urbanitzacions: les conserves.

Quan als anys seixanta es van començar a fer les urbanitzacions de segona residència a Catalunya, fonamentalment al voltant de la ciutat de Barcelona, un dels aspectes que més valoraven els parcel·listes, era l'espai per fer l'hort. De fet, durant molts anys, es parlava de la caseta i l'hortet. Eren temps, on no importaven els serveis que tenien les urbanitzacions, ni tant sols l'aigua era important, ja que tothom es construïa una bassa per recollir aigua de la pluja. L'hort ho era tot, plantacions de hortalisses fonamentalment. El paisatge de les urbanitzacions estava ple de fileres de canyes, on s'enfilaven les tomaqueres, les mongeteres, els pèssols i tot allò que hom pogués imaginar. Tothom volia tenir els pebrots més grossos, els melons més gustosos i les síndries més grans. Però, quan l'estiu arribava i la collita es feia molt abundant, no era suficient amb la família i els amics per consumir-ho tot. Calia, per tant, recòrrer a les conserves.
Des de ben petit, tinc al cap imatges de taules plenes de tomàquets, cubells amb aigua bullint per pelar-los més fàcilment i pots, sobretot molts pots de vidre, que anàven omplint-se de trossos de tomàquets. Un cop omplerts, calia possar-los al foc per fer-los al bany maria, i finalment etiquetar-los per que no es confonguèssin amb les restes d'anys anteriors. Recordo, algunes persones que van arribar a tenir pots de tomàquets de quatre i cinc anys, de tants que en feien.
Amb el temps, les conserves han disminuït al temps, que han disminuït les parcel·les on hi ha hort, però a moltes d'elles, l'agost encara és el mes de les conserves. I no tant sols de tomàquets, sinó també de pisto, de melmelada, de fruita en almibar i de moltes altres coses.

És per mi, una de les imatges de l'estiu. Una imatge que es recorda al llarg de l'any quan vols preparar una bona salsa bolognesa i utilitzes el pot de tomàquet de l'hort. Tomàquets infinitament millors que els que puguis comprar a la millor botiga del món. Bons, no només pel gust que tenen, sinó per l'amor amb el qual són conreats. Això, la veritat, no té preu.

diumenge, 17 d’agost de 2008

Viatge als països dels olesans: Àustria

Benvinguts a la segona parada d’aquest viatge pels països dels olesans. A la darrera revista vam dir que ens aturaríem a Àustria, el co-organitzador de l’Eurocopa de seleccions 2008. Una parada del tot oportuna, en aquests dies que tant s’ha parlat de futbol, per cert, se’n deixa de parlar algun cop?

Àustria és un país del centre d’Europa. Un estat on es parla alemany, per això, el seu nom és del tot impronunciable, quelcom així: Republik Österreich. Àustria esta situada al cor del continent, limita al nord amb la República Txeca i Eslovàquia, a l’oest amb Liechtenstein, Suïssa i Alemanya, al est amb Hongria i al sud amb Eslovènia i Itàlia. En total vuit fronteres. Fronteres, exhaurides en bona part, amb la entrada d’Àustria a la Unió Europea el 1995, convertint-se en el quinzè país que ho feia (ara ja en som 27). Les dimensions d’aquest muntanyós i fred país són 83.858 quilòmetres quadrats. Per fer-nos una idea, una mica menys que Andalusia. La seva població es de vuit milions d’habitants, una mica més que Catalunya. És per tant un país petit, no molt diferent de la majoria dels que hi ha actualment al vell continent.

La seva capital és Viena (Wien), una de les ciutats més monumentals d’Europa, una ciutat on la música i l’art en són presents les 24 hores del dia. Els seus 1,5 milions d’habitants la converteixen en la ciutat més gran del país, seguides de lluny pels 220.000 de Graz, els 180.000 de Linz, els 144.000 de Salzburg i els 113.000 de Innsbruck. Al marge de la capital, que ens recordà els cafès, la xocolata i els pans, podem destacar Salzburg, ciutat on fa uns 250 anys va néixer un dels més grans músics de la història, Wolfang Amadeus Mozart. Insbruck i Graz, ens resulten conegudes als afeccionats al futbol. A Graz trobem un dels clàssics de les competicions europees un equip anomenat Sturm Graz, que juga a un camp de conegut nom: Arnold Schwarzenegger Stadium, actor que abans de triomfar a Hollywood i convertir-se en Governador de California va guanyar premis fent de culturista a la seva Àustria natal. I Innsbruck, capital del Tirol, que en les darreres setmanes ha sortit a la televisió dia i nit, perquè era la seu de la roja.

Clar que si parlem d’Àustria no podem de deixar de fer un esment a la seva història, llarga història si pensem en l’Imperi Astro-hungar, més encara si pensem, en el Sacre Imperi Romanogermànic. Imperi on van dansar alguns dels personatges més famosos de la reialesa europea, com la mítica Sissí, muller del emperador Francesc Josep I, i coneguda per les pel·lícules que d’ella se’n van fer, fa algunes dècades. També era membre d’aquesta reialesa, l’arxiduc Francesc Ferran d’Hasburg, assassinat el 28 de juny de 1914 a la ciutat bòsnia de Sarajevo, arran del qual va iniciar-se la Primera Guerra Mundial. Va ser precisament l’acabament d’aquesta sagnant guerra l’origen de l’actual República d’Àustria, arran del Tractat de Versalles.

Un altre personatge de la història negra d’Àustria és Adolf Hitler, nascut a Braunau am Inn. Va ser precisament durant el seu govern, que Àustria passà a formar part del Anscluss, sota el govern del Tercer Reich. Govern d’infaust record per la humanitat i especialment pels alemanys i austríacs, acusats de còmplices, encara avui en dia.

Però no acabarem aquest passeig, parlant de la època fosca d’aquest bell país, emmarcat pels Alps, la serralada més gran del centre d’Europa. Regió, on podem trobar un dels estereotips del país, els tirolesos. Personatges, que amb els seus tirants, mitjons i barrets s’han fet famosos i especialment turístics. Els formatges i la cervesa, en són dos dels productes més típics de la regió, al marge de la música i els balls, (tiroliri-ri-ri-ri-ri i i i)

Dèiem abans que la música és un dels trets característics de Àustria i fonamentalment de la seva capital. La Filharmònica de Viena, és una de les orquestres més famoses del món, i per ella han passat músics de la talla de Beethoven, Schubert, Haydn, Strauss o més recentment von Karajan, al marge del mític Mozart. De fet, la visita de l’òpera de Viena, és una de les aturades obligatòries d’aquesta bella ciutat, el centre de la qual va ser declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO l’any 2001. A més no hem d’oblidar-nos del Danubi, el segon riu més llarg d’Europa, que neix a Alemanya i desemboca a la mar Negra a Romania.

Ho deixarem aquí, no sense abans recomanar una visita a aquest país i especialment a la seva capital, un dels destins més fantàstics per escapar-se un pont (almenys això diuen els que han tingut la sort d’anar-hi). També recordeu que Àustria compta amb algunes de les millors instal·lacions del món per fer esports d’hivern, de fet, és en aquests esports on més destaquen els austríacs.

La propera parada, la farem a un país molt diferent, un país d’un altre continent, un país de contrastos –com gairebé tots- un dels països més propers al nostre i de vegades menyspreat i temut, per les seves diferències culturals, que potser no són tantes...

Viatge als països dels olesans: Cuba

En parlar de Cuba, ràpidament ens venen al cap alguns dels seus productes estrella, el mojito, els Cohibas, l’Habana Club, el sucre de canya i sobretot ens venen al cap, molts conceptes que semblen passats de moda, Revolució, Dictadura, Embargament econòmic, Comunisme. També pensem en alguns dels personatges més importants del darrer segle, el Che, Fidel Castro, John F. Kennedy, Nikita Jruschov, Ernest Hemingway, etcètera.

Però comencem pel principi, aquesta primera parada en el nostre viatge pels països dels olesans. Cuba, és un país que es troba en una illa d’uns 110.000 kilòmetres quadrats (gairebé quatre Catalunyes) emplaçada al mar Carib, el mar per excel·lència dels pirates i de les platges paradisíaques i turístiques. La seva població és d’uns onze milions i mig d’habitants, la seva llengua és el castellà i la seva moneda és el peso cubà. La capital situada al nord de la illa és l’Habana i és una de les ciutats més antigues d’Amèrica. Si fem un breu repàs a la història del país, hauríem de dir que fins al 1898, va ser una de les joies de la corona de l’Imperi Español. El 15 de febrer d’aquell any, el Maine, un vaixell de guerra nord-americà va explotar, enmig de les tensions revolucionàries i independentistes. El Govern dels Estats Units, va declarar la guerra a Espanya i en pocs segons va aniquilar totes les restes del exercit espanyol. Aquella desfeta, va tenir un element positiu a la Península Ibèrica, va crear una de les fornades de poetes i escriptors més bona del segle XX, la coneguda com generació del 98.

Però tornem a Cuba. Podríem dir que la història d’aquest país, ve clarament marcada per la revolució encapçalada per Fidel Castro i el Che, que va aconseguir el triomf el 8 de gener de 1959, només un any després els EUA, van decretar un embargament econòmic (que encara dura) i tres anys després es va produir un dels afers més tensos de la Guerra Freda, la coneguda com la crisi dels míssils. Des d’aleshores, poca cosa, que destacar. Un embargament absurd, un entossudiment en mantenir una dictadura al marge de l’evolució de la democràcia i un patiment del poble cubà. Atenció! Patiment? Aquest probablement és un dels temes més discutibles de tots. Podem fer una cosa, en primer lloc, pensar en les llibertats individuals i en els drets humans, evidentment aquí el poble cubà surt molt perjudicat. Però, si ens anem a la ONU i miren les dades del IDH (Índex de Desenvolupament Humà) veiem que Cuba es troba al lloc 50 (al món hi ha uns 190 estats). Si comparem les dades de Cuba i els EUA, per exemple, veiem que el primer té una esperança de vida de 77,6 anys i el segon de 77,5; el primer té una taxa de analfabetisme del 0,2% i el segon del 1%; veiem que la mortalitat infantil a Cuba és del 6‰, mentre que als EUA és del 7‰; clar està que a Cuba només hi ha 7 mòbils per cada 1000 persones, només hi ha 13 usuaris d’Internet per cada mil persones i el PIB/per càpita és de 5.700$, comparat amb els gairebé 40.000 dels EUA.

Pensar en Cuba, avui, al marge de la història i la política és pensar en el turisme. Cuba, s’ha convertit en un dels llocs més turístics del Carib. El Malecón de la Habana, les platges de Varadero, els esports d’aventura, les plantacions de tabac, són espais somniats per molts turistes. Però paradoxalment, mentre qualsevol turista del món, pot beure’s un mojito estirat a una platja, els cubans tenen vedat l’accés a aquests espais. Mentre un turista pot comprar allò que li vingui de gust (i podríem posar aquí una de les xacres de l’actual societat, com el turisme sexual, especialment aquell de caràcter infantil) els cubans gairebé no poden accedir a bens de consum, ni tan sols poden muntar empreses pròpies. Això sembla estar canviant en els darrers mesos. Des de que el poder de l’illa s’ha rejovenit, 5 anys, però rejovenit, Raúl Castro, germà de Fidel, sembla que està fent millores en aquest sentit, cal encara un llarg camí per recórrer, abans d’arribar a la normalització democràtica. Serà això millor pel poble cubà? El temps ho dirà.

Volia explicar moltes més coses, no només temes històrics, geogràfics i polítics, però sembla que Cuba estigui per sobre de tot això i sigui impossible abstreure’s. Cuba, té música, té esport, té gastronomia, té en definitiva tota una cultura que aquí, se m’ha escapat, en un altre moment, potser podem tornar a fer una parada aquí, de moment el nostre viatge haurà de continuar cap a una altre país, a un altre continent. En aquest viatge imaginari, les despeses de benzina, no són importants i per tant, podem anar fent salts per tot al món, sense cap criteri espaial o temporal. És per això, que el mes vinent ens aturarem a Europa, concretament a Àustria.

Viatge als països dels olesans

Aquests escrits estan fets per publicar-los a la Revista Olesa Informació. Però, els aniré penjant aquí també, un cop publicats a la revista. Mai ho faré abans.
El primer article era una presentació de la importancia dels col·lectius extrangers al nostre municipi, i a partir d'aquí, es van fent descripcions de diferents països.
Globalització, antiglobalització, alterglobalització, són paraules que sentim moltes vegades i que de vegades ens generen dubtes. De fet, què signifiquen tots aquests conceptes? No entrarem a definir-los aquí, existeix molta bibliografia i molta discussió al respecte. Però, hi ha una cosa que està clara, la globalització existeix. I és fàcilment visible al nostre voltant, sobretot en dos aspectes. Un d’ells, fa referència a la facilitat amb la que avui en dia podem desplaçar-nos a qualsevol lloc del món o la facilitat amb la qual podem comprar productes d’arreu del planeta. L’altra forma de visibilitzar-ho és la immigració, l’arribada de persones d’altres països, que dia a dia, estant convertint la nostra societat, en una societat multicultural, multiracial i multireligiosa. En definitiva, el futur, se’ns planteja d’una heterogeneïtat absoluta.

Aquesta multiculturalitat, no és un fenomen propi de les grans ciutat, sinó que totes les poblacions, estant reben persones de l’estranger, fins i tot, a pobles petits com Olesa de Bonesvalls, s’evidencien aquest canvis. Un repàs del padró municipal ens ofereix les següents dades: 1.680 habitants censats, dels quals 117 són d’origen estranger. Aquests estrangers es reparteixen de la següent forma, 84 europeus, 18 americans i 15 africans.

L’objectiu d’aquests escrits no és parlar de la immigració i les seves conseqüències: positives i negatives, sinó, aprofitar l’existència de persones d’orígens tant divers, per donar una volta al món. Una volta al món que faré amb escrits òbviament. Vull, aprofitar aquest espai per explicar coses d’aquests països, coses serioses com la història i la geografia, però també d’altres més anecdòtiques, com les tradicions, la cultura, l’esport, l’alimentació i si és possible, com tot això ens afecta a nosaltres. Com els hàbits dels nouvinguts han fet canviar la quotidianitat de les nostres vides. Potser, ens sorprendrem d’algunes coses, en aquest viatge que us convido a fer amb mi.

A partir de la propera revista, en centraré en un país, i així, revista darrera revista, analitzaré els diferents països dels quals tenim representació a Olesa. Només anticipo una dada: són 25 les nacionalitats que existeixen a Olesa de Bonesvalls, fonamentalment europeus, però també sud-americans i africans. Revista a revista, els comentarem i des d’aquí us convido a fer comentaris i suggeriments, de tot el que jo pugui explicar.

La primera aturada d’aquest viatge serà Cuba. Un país que en les darreres setmanes ha estat d’actualitat amb el relleu del seu president.

dilluns, 11 d’agost de 2008

Parlem de política?

Quan vaig crear aquest blog, no tenia en ment fer política. És evident, que molta gent vincularà el que jo pugui dir a un col·lectiu, a un partit o fins i tot a un equip de govern. Però no era aquest l'objectiu i no ho és.
Jo volia -vull?- parlar de les coses que pasen a Olesa de Bonesvalls, explicar coses de les meves aficcions i quelcom que se'm passés pel cap... però, de sobte, em trobo comentaris que ho vinculen tot. Que lliguen el que faig en el meu temps lliure amb una forma de fer política.
I, clar... davant d'això, se'm passa pel cap, la possibilitat de fer política, parlar de política, barrejar-ho tot. Però... traïria així la vocació original d'aquest blog?
He de rumiar-ho, segurament, moltes de les coses que expliqui podran tenir vinculació política, de fet, gairebé tot està polititzat avui en dia. A més, si recorrem a l'origen de la paraula, política no volia dir quelcom com discutir i parlar entre veïns de les coses que ens envolten? potser, en aquest sentit, si que faig política quan parlo del Club de Futbol, o quan parlo de les activitats que es fan al nostre municipi.
De moment, deixaré que el temps vagi passant, aniré escrivint alló que crec oportú en cada moment, i si cal fer política i parlar de política ho faré... de fet... potser, resulta d'alló més enriquidor.
Rumiem-ho, rumiem-ho.

dissabte, 2 d’agost de 2008

Lembranças do Brasil

Avui, fa justament dos anys, estava volant per sobre de l'Atlàntic en direcció a la Península Ibèrica. Regresava a casa després de sis mesos d'estància a Brasil, el país més gran de la Amèrica del Sud, i un dels més grans del món.
Sis mesos, d'una experiència espectacular. Sis mesos aprenent a desenvolupar-se en portuguès, o potser seria millor dit portunyol. Sis mesos, en els quals van canviar els meus horaris alimentaris, els meus horaris d'oci, on les costums eren bastant diferents, i on vaig beure litres de cervessa. Si, senyors, tot i que les caipirinhas, les caipiroskas i tots els còctels de fruita són els més famosos del país, alhora de la veritat la gent beu molta cervessa. Per cert, gots de cervessa amb gairebé un cincuanta per cent d'escuma. Però, sobretot, beuen cervessa els joves, beuen llaunes al carrer, a les benzineres, a les festes universitàries, etcètera, etcètera.
Però no volia parlar jo només de cervessa, de fet, no tinc molt clar de que vull parlar. Només, volia fer menció a que fa 730 dies que vaig regresar d'Amèrica, i que encara que això pugui semblar una simpleria, volia recomanar a tothom, que pogués, tenir una experiència com aquesta. És difícil, ja que l'ideal es que sigui durant els estudis i si és una beca millor encara. Desprès, cal gaudir del dia, de tot, absolutament de tot. I de tant en tant, treballar una mica.
Mirant aquests dos anys, en sorpren la de coses que m'han passat i de fet sempre arribo a la mateixa conclussió, allà vaig tancar un període de la vida, podríem anomenar-la post-adolescent, o quelcom semblant i vaig tornar en un altre (que de moment no batejaré).
Així, només em queda dir,
Muito obrigado Brasil, muito obrigado dona Anna, mia mae brasileria. A mia saudade cada dia é mais grande.