Avui, fa justament dos anys, estava volant per sobre de l'Atlàntic en direcció a la Península Ibèrica. Regresava a casa després de sis mesos d'estància a Brasil, el país més gran de la Amèrica del Sud, i un dels més grans del món.
Sis mesos, d'una experiència espectacular. Sis mesos aprenent a desenvolupar-se en portuguès, o potser seria millor dit portunyol. Sis mesos, en els quals van canviar els meus horaris alimentaris, els meus horaris d'oci, on les costums eren bastant diferents, i on vaig beure litres de cervessa. Si, senyors, tot i que les caipirinhas, les caipiroskas i tots els còctels de fruita són els més famosos del país, alhora de la veritat la gent beu molta cervessa. Per cert, gots de cervessa amb gairebé un cincuanta per cent d'escuma. Però, sobretot, beuen cervessa els joves, beuen llaunes al carrer, a les benzineres, a les festes universitàries, etcètera, etcètera.
Però no volia parlar jo només de cervessa, de fet, no tinc molt clar de que vull parlar. Només, volia fer menció a que fa 730 dies que vaig regresar d'Amèrica, i que encara que això pugui semblar una simpleria, volia recomanar a tothom, que pogués, tenir una experiència com aquesta. És difícil, ja que l'ideal es que sigui durant els estudis i si és una beca millor encara. Desprès, cal gaudir del dia, de tot, absolutament de tot. I de tant en tant, treballar una mica.
Mirant aquests dos anys, en sorpren la de coses que m'han passat i de fet sempre arribo a la mateixa conclussió, allà vaig tancar un període de la vida, podríem anomenar-la post-adolescent, o quelcom semblant i vaig tornar en un altre (que de moment no batejaré).
Així, només em queda dir,
Muito obrigado Brasil, muito obrigado dona Anna, mia mae brasileria. A mia saudade cada dia é mais grande.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada