Aquí va la tercera entrega dels viatges als països dels olesans, publicat a l'Olesa informació del mes d'octubre. Podeu lleguir els anteriors fen servir les etiquetes de la columna dreta.
14,4 quilòmetres separen el continent europeu de l’africà. 14.400 metres és l’amplada de l’estret de Gibraltar, l’única sortida natural de la mar Mediterrània i l’única sortida que existia abans de que el 1869 s’inauguressin els 163 quilòmetres del canal de Suez.
Ja en temps dels romans, el control de la mar Mediterrània (el Mare Nostrum, que deien ells) va ser fonamental. La victòria a les guerres púniques i la derrota de Cartago (amb una altra frase mítica, allò de Delenda Cartago est) va suposar el control absolut de les terres que envoltaven la Mediterrània.
Els territoris que envolten aquest mar, són molt semblants. Des del punt de vista alimentari, existeix la trilogia mediterrània, consistent en els productes derivats de la vinya, l’olivera i el blat, allò de pa, vi i oli. Productes bàsics dels pobles mediterranis, productes consumits des de la península Ibèrica a la d’Anatòlia, passant per la Itàlica, la Hel·lènica i el Magrib. El comerç, potser, va ser un dels agents unificadors al llarg de la història. Les relacions comercials entre orient i occident i entre el nord i el sud de la Mediterrània, han estat una constant al llarg de la història.
L’any 711 de la nostra era, només 89 anys després de la Hègira, els musulmans van iniciar la ocupació de la Península Ibèrica. Aquesta ocupació es va prolongar fins al 1492, any que finalment els regnes unificats de Castella i Aragó, van aconseguir fer caure el Regne de Granada, últim reducte musulmà. L’ocupació a Catalunya, va durar menys, fins al segle XII. Però, en els anys d’ocupació la influència va ser notable, especialment a les poblacions de la Catalunya Nova (part de Catalunya situada al sud del Llobregat). Poblacions com Lleida o Tortosa, amb els seus castells de la Suda, són bons exemples de l’influencia musulmana.
Amb l’acabament de la reconquesta, i la descoberta d’Amèrica, les relacions al Mediterrani van minvar. Va ser al segle XIX, amb el colonialisme, quan el Magrib, va tornar a aparèixer amb força a Europa. Espanya i fonamentalment França, van ocupar bona part dels territoris del Magrib. El segle XX es va iniciar amb guerres entre Espanya i el Marroc i van perdurar esporàdicament fins a l’any 1975, en que el govern espanyol es va retirar del Sàhara occidental. D’aquells períodes col·lonialistes, només queden Ceuta i Melilla i... Perejil.
Volia fer un repàs (molt breu) d’algunes dades de les relacions amb el Marroc, a escala europea, abans d’endinsar-nos en aquest país. Al Mamaka al-Magribīya (المغرب), nom àrab del Regne del Marroc, és l’estat més proper al continent europeu, i el més representatiu de la regió del Magrib. El Marroc és un estat 458.730km2 (una mica menys que l’estat espanyol), situat al nord-oest del continent africà. La seva població l’any 2006 estava una mica per sobre dels 30 milions d’habitants i la seva llengua oficial és l’àrab, tot i que el francès és molt utilitzat en el comerç i l’educació. A algunes poblacions l’espanyol, també n’és una llengua destacada.
En pensar en el Marroc, imaginem el desert. Imaginem, la calor i pensem en un territori sec i pobre. En certa manera, bona part del país és àrid, però existeixen paisatges molt exuberants. Els Atles, serralada que supera els 4.000 metres d’alçada n’és un bon exemple. Les ciutats més importants del Marroc són: la cinematogràfica Casablanca amb gairebé tres milions d’habitants, Rabat –la capital- amb gairebé milió i mig, Fez i Marrakech amb 750.000 i l’espanyola Tànger amb poc més de mig milió. De totes aquestes, potser la més espectacular pel turista sigui Fez, amb un casc antic impressionant, declarat patrimoni mundial per la UNESCO l’any 1981. La moneda del Marroc és el dirham marroquí i el canvi amb el euro està a 1:11 aproximadament.
Abans comentàvem passatges de la història anteriors al segle XX, anem a completar-ho amb la segona meitat del segle passat. El 2 de març de 1956 el Marroc va aconseguir la independència de França. El 1962 Hassan II, pare de l’actual rei va promulgar un sistema de Monarquia parlamentaria multipartidista, sistema que es manté en l’actualitat. Des de 1999 el rei és Muhammad VI. Tot i això, cal dir que hi ha molts drets de llibertat d’expressió que estan bastant restringits, a més, el rei té l’última paraula en molts afers. D’altra banda, el servei militar és obligatori per a tots els homes i té una durada de 18 mesos.
Si pensem en la cultura, potser el primer que ens ve al cap, és la religió. Aquesta potser és la gran diferència del Marroc amb els països europeus. L’islam és la religió majoritària amb un 99% de seguidors. Probablement, aquest tret sigui el que, tot i la proximitat, Marroc ens sembla llunyà i els marroquins ens semblen diferents als europeus. Tot i això, les similituts culturals entre les dues ribes de la Mediterrània són bastant majors del que pugui semblar.
Ara que s’han disputat els Jocs Olímpics, hem vist que l’esport no té una gran importància, només dues medalles en total. Tot i això el futbol, especialment els campionats francès i espanyol són molt seguits. Be, ho deixarem aquí, tot hi que resten moltes coses per dir, la propera parada la farem novament a l’altra banda de l’Atlàntic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada