diumenge, 3 de juliol de 2011

La mercantilització de la violència

No sóc molt aficionat al cinema, de fet, em sembla que en aquest bloc, gairebé mai he parlat de cinema. Però evidentment amb els quatre mil canals que tenim ara a la televisió de tant en tant veig pelis, i de tant en tant, et trobes alguna peli interessant que et fa reflexionar. Això és el que em va passar divendres a la nit veient la gran pel•lícula de TV3, Untraceable (Rastre ocult) un thriller americà del 2008.

La peli tracta sobre un departament del FBI especialitzat en delictes informàtics. Descobreixen una web on es presenten execucions en viu. L’assassí organitza molt bé la tortura, ja que la rapidesa de la mort depèn del nombre de persones que entrin al web. Quan més espectadors tingui la web més ràpida serà la mort. Per fer-nos una idea, una de les execucions consisteix en un tipus ficat en un bidó d’aigua on va entrant àcid sulfúric a mida que la gent es va connectant. En molts moments de la peli, l’assassí parla de la violència gratuïta que s’emés a internet, de la quantitat de vídeos que n’hi ha amb morts, assassinats i un llarg etcètera. Com a crítica a tot això i coneixent la morbositat de la gent decideix organitzar aquests “espectacles” en viu.

Dona la casualitat que un dels últims llibres que m’he llegit tracta d’un tema molt semblant. Em refereixo a El Professor de John Katzenbach (famós pel llibre El Psicoanalista). En aquesta novel•la una parella segresten dones per violar-les, torturar-les i executar-les mentre ho graven i ho emeten en sessió continua de 24h a Internet. Els criminals aquí ho fan per diners i gràcies al web What comes next (en la peli el nom del web és kill with me) aconsegueixen una gran fortuna. Però l’arrel de fons és la mateixa, Quanta gent està disposada a pagar per veure violència en viu, assassinats i tortures reals? En certa forma és el que es plantejava a la primera peli d’Alejandro Amenabar, Tesis. On es parlava de les famoses Snuff-Movies.

En fi, que cada cop n’hi ha més obres de ficció on es parla de la mercantilització de la mort i en certa forma, si parem atenció a molts dels reality-show que hi ha a la televisió, la morbositat és el punt més important. Estem lluny dels plantejaments de la mítica Running man (Perseguido en la traducció espanyola) protagonitzada pel Arnold Schwarzenegger l’any 1987 o la més recent Death Race, dirigida per Paul W.S. Anderson l’any 2008. En aquestes dues pel•lícules es plantegen directament concursos de televisió on la mort dels concursants està garantida. En la primera d’elles, el concurs semblava el dels gladiadors americans on el concursant ha d’anar superant obstacles enfrontant-se amb les estrelles de la violència. Segur que molts recorden la imatge de la pista de gel, on en comptes d’un stick normal aquest es converteix en una esmolada espasa, o aquell altre que esperava al concursant amb una serra mecànica. En Death Race, el concurs està desenvolupat en una presó de màxima seguretat on els reclusos són perillosos assassins. Tots poden participar en una cursa amb cotxes tunejats i en cas de guanyar cinc curses queden en llibertat. Evidentment la direcció de la presó no vol que ningú guanyi les cinc curses, l’objectiu és que hi hagi molta audiència televisiva i així guanyar més calers en conceptes de publicitat i merchandising (aquesta frase és tant actual!!!).

Potser, el segle XXI, a través de la televisió ens conduirà a l’època més gloriosa de l’Imperi Romà amb els combats de gladiadors dels amfiteatres. Potser les escenes que fa poc s’han vist en la sèrie de televisió Spartacus, cada cop siguin més properes. Perquè hi ha una cosa clara, la violència en televisió ven, la pregunta és: Vendrà més la violència REAL en televisió? Alguns vídeos que he rebut al meu correu electrònic em fan pensar que potser si. Temps al temps.