Fotos del partit de veterans

Aquí sota estan les fotografies que vaig fer durant el partit de veterans. He intentat buscar fotos de tots els jugadors que hi van participar, encara que em sembla que tots, tots.. no hi són. Però vaig fer tot el possible. Si voleu col·laborar possant noms, guardarem aquestes fotos en l'arxiu del club.

Festa Major d'Olesa

Podeu veure un resum en vídeo de la Festa Major d'aquest any, al blog del Monty. Un molt bon vídeo on apareixen reflectides totes les activitats fetes durant aquest cap de setmana.
Veure vídeo.

Per la meva part, dir que aquest any no he pogut assistir a molts dels actes de la festa i bàsicament puc explicar el que va pasar el dissabte a la tarda al Camp de Futbol. Aquest any hi ha hagut dos partits, per primer cop en molts anys. El primer partit va ser tot un èxit de assistència i participació, jugaven un convinat de veterans de l'Olesa contra els veterans de la Penya Blaugrana Cinc Copes. Per part de l'Olesa es van canviar més de trenta jugadors d'edats entre els trenta i els seixanta. La major conjunció dels visitants els va fer endur-se el partit amb un resultat de 2-4. Però sens dubte va ser una festa per tots els que van venir i que van prometre tornar-hi l'any vinent. A la foto de grup que adjunto no estan tots els que van jugar, però gairebé.

Després del partit de veterans es va celebrar el tradicional partit de Festa Major, entre els mateixos rivals que en l'anterior edició. És a dir, Olesa-Avinyonet. Partit, amb algunes baixes per part dels locals, però també amb alguns nous que potser estaran l'any vinent al planter. El partit va acabar amb un 5-2 a favor dels locals, tot i que va ser un partit molt igualat i que només es va resoldre a favor dels olesans en els darrers minuts.

Cal destacar que en aquesta jornada l'Olesa va comptar amb un fitxatge de luxe, un veterà jugador de l'Espanyol i del Barça que va militar unes quantes temporades a Primera Divisió. Va jugar amb nosaltres Sebastià Herrera, defensa central que a la dècada dels noranta va fer una de les defenses més poderoses de la Lliga amb Mauricio Pochettino. Podeu conèixer més coses de Herrera a aquest enllaç. A la foto de dalt el podeu veure a la dreta del grup. Va ser un plaer jugar amb un ex-de primera divisió, un tio boníssim amb la pilota i molt bon paio. Gràcies Sebas.

Un cop acabats els partits va haver-hi botifarrada per tots els jugadors i es va fer entrega dels trofeus per part de les autoritats presents. A més de les quatre copes es va donar una placa conmemorativa al Sr. Marià Tutusaus per la seva llarga trajectòria al capdavant del club. Després vam allargar la festa fins a les deu, quan vam marxar cap al centre del poble a veure el Cercavila i els Focs d'Artifici.

Després faig una nova entrada amb fotografies de molts dels veterans que van jugar. Si algú vol fotos de bona qualitat que m'ho digui i li faig arribar.

 Entrega del trofeu de guanyador del partit de veterans

trofeu del subcampió del partit de veterans

entrega del trofeu al guanyador del Partit de Festa Major

Trofeu al sotscampió del Partit de Festa Major

Entrega de placa reconeixement al Sr. Marià Tutusaus

La mercantilització de la violència

No sóc molt aficionat al cinema, de fet, em sembla que en aquest bloc, gairebé mai he parlat de cinema. Però evidentment amb els quatre mil canals que tenim ara a la televisió de tant en tant veig pelis, i de tant en tant, et trobes alguna peli interessant que et fa reflexionar. Això és el que em va passar divendres a la nit veient la gran pel•lícula de TV3, Untraceable (Rastre ocult) un thriller americà del 2008.

La peli tracta sobre un departament del FBI especialitzat en delictes informàtics. Descobreixen una web on es presenten execucions en viu. L’assassí organitza molt bé la tortura, ja que la rapidesa de la mort depèn del nombre de persones que entrin al web. Quan més espectadors tingui la web més ràpida serà la mort. Per fer-nos una idea, una de les execucions consisteix en un tipus ficat en un bidó d’aigua on va entrant àcid sulfúric a mida que la gent es va connectant. En molts moments de la peli, l’assassí parla de la violència gratuïta que s’emés a internet, de la quantitat de vídeos que n’hi ha amb morts, assassinats i un llarg etcètera. Com a crítica a tot això i coneixent la morbositat de la gent decideix organitzar aquests “espectacles” en viu.

Dona la casualitat que un dels últims llibres que m’he llegit tracta d’un tema molt semblant. Em refereixo a El Professor de John Katzenbach (famós pel llibre El Psicoanalista). En aquesta novel•la una parella segresten dones per violar-les, torturar-les i executar-les mentre ho graven i ho emeten en sessió continua de 24h a Internet. Els criminals aquí ho fan per diners i gràcies al web What comes next (en la peli el nom del web és kill with me) aconsegueixen una gran fortuna. Però l’arrel de fons és la mateixa, Quanta gent està disposada a pagar per veure violència en viu, assassinats i tortures reals? En certa forma és el que es plantejava a la primera peli d’Alejandro Amenabar, Tesis. On es parlava de les famoses Snuff-Movies.

En fi, que cada cop n’hi ha més obres de ficció on es parla de la mercantilització de la mort i en certa forma, si parem atenció a molts dels reality-show que hi ha a la televisió, la morbositat és el punt més important. Estem lluny dels plantejaments de la mítica Running man (Perseguido en la traducció espanyola) protagonitzada pel Arnold Schwarzenegger l’any 1987 o la més recent Death Race, dirigida per Paul W.S. Anderson l’any 2008. En aquestes dues pel•lícules es plantegen directament concursos de televisió on la mort dels concursants està garantida. En la primera d’elles, el concurs semblava el dels gladiadors americans on el concursant ha d’anar superant obstacles enfrontant-se amb les estrelles de la violència. Segur que molts recorden la imatge de la pista de gel, on en comptes d’un stick normal aquest es converteix en una esmolada espasa, o aquell altre que esperava al concursant amb una serra mecànica. En Death Race, el concurs està desenvolupat en una presó de màxima seguretat on els reclusos són perillosos assassins. Tots poden participar en una cursa amb cotxes tunejats i en cas de guanyar cinc curses queden en llibertat. Evidentment la direcció de la presó no vol que ningú guanyi les cinc curses, l’objectiu és que hi hagi molta audiència televisiva i així guanyar més calers en conceptes de publicitat i merchandising (aquesta frase és tant actual!!!).

Potser, el segle XXI, a través de la televisió ens conduirà a l’època més gloriosa de l’Imperi Romà amb els combats de gladiadors dels amfiteatres. Potser les escenes que fa poc s’han vist en la sèrie de televisió Spartacus, cada cop siguin més properes. Perquè hi ha una cosa clara, la violència en televisió ven, la pregunta és: Vendrà més la violència REAL en televisió? Alguns vídeos que he rebut al meu correu electrònic em fan pensar que potser si. Temps al temps.

¿Conocéis a Wilt?

Henry Wilt es un personaje de ficción creado por Tom Sharpe en 1976. Wilt es un profesor de literatura en un instituto politécnico británico. Está casado con una mujer dominante con la cual tiene continuas broncas y tiene cuatrillizas. Esta situación familiar y la frustración en el trabajo donde tiene alumnos desmotivados y con nulo interés por la enseñanza llevan a Wilt a estar en situación de desesperación constante. Además por si fuera poco, tiene la mala suerte de verse envuelto en situaciones de lo más surrealista.


En 2010, Tom Sharpe, escritor inglés de 83 años ha publicado la quinta entrega de las aventuras de Wilt, con el título “La herencia de Wilt”. Hasta ahora había publicado. Wilt (1976); Las tribulaciones de Wilt (1979); ¡Ánimo Wilt! (1985), Wilt no se aclara (2004). Además de la saga de Wilt ha escrito muchas otras obras, quizás las más relevantes fueron las dos primeras que escribió justo después de haber sido expulsado de Sudáfrica por publicar una obra criticando el Apparthaid, Reunión tumultuosa (1971) y Exhibición Impúdica (1973).

La obra de Sharpe se caracteriza por el humor negro que le hace plantear situación inverosímiles en las cuales no sabes que pude suceder ni como pueden resolverse. En el caso de la saga Wilt las relaciones de odio entre el matrimonio y los tormentos ocasionados por las cuatrillizas centran buena parte de las desgracias del protagonistas. Esto conduce al personaje a los pub donde suele emborracharse con los pocos amigos que tiene. Otro personaje importante de la saga es el inspector Flinn que siempre sospecha de que Wilt no puede meterse en los berenjenales que se mete de forma accidental y lo persigue acusándolo de asesino, terrorista, delincuente, saboteador y un largo etcétera, para descubrir finalmente que Wilt es totalmente inocente.

En fin, que son buenos libros para leer en una terracita durante el verano. Libros ligeros con los cuales reírse un buen rato y ver la vida con un poco de humor.

Por cierto que desde 1995 Sharpe es vecino de la gerundense población de Llafranch en la Costa Brava.

Podéis encontrar más información sobre la obra de Sharpe en el siguiente enlace. Aquí. 

Gravar videos a Olesa

Fa un parell de setmanes vaig publicar aquest escrit al web del Virgili (http://www.olesadebonesvalls.org/). En ell parlava de la doble vara de mesurar que tenen alguns dels membres de l’actual equip de govern. Feia referència al vídeo publicat a un blog olesà. Em va sorprendre que a les poques hores de publicar el meu escrit, el vídeo va desaparèixer, impedint així que més gent el pogués veure i sentir el que els diferents portaveus havien explicat al ple d’investidura celebrat el 11 de juny.


Aquest cap de setmana en Monti ha publicat més vídeos sobre Olesa i m’ha sorprès llegir un text on es diu que el vídeo s’ha publicat sense intenció de ferir sensibilitats. Després de veure això, donant-li voltes al text i a la retirada del vídeo de la investidura he pensat que potser no m’havia explicat correctament quan havia fet la meva carta.

En cap moment vaig criticar que es gravés i es pengés el vídeo de la investidura. El que vaig dir, és que em sorprenia que per gravar aquest vídeo ningú havia dit res i en canvi per gravar el debat que es va celebrar el darrer 13 de maig, bona part dels regidors de l’equip de govern es van negar. Tres de les quatre forces que ara formen el govern s’hi van oposar, suposo que no volien que quedés constància del que anaven a dir al debat. Personalment, penso que TOTS els actes públics que es facin a Olesa s’han de gravar, perquè qui no pugui assistir en viu, tingui l’opció de veure’ls posteriorment o fins i tot, perquè aquells que hi han assistit els puguin tornar a veure.

Em satisfà que hi hagi gent a Olesa que a títol personal faci l’esforç de assistir a un acte i el gravi i després a casa es prengui la molèstia de editar-ho i penjar-ho a Internet. A més, com va dir el dia del debat el president del Grup de Recerca Olesa Rural, cal enregistrar tots aquests actes i guardar-los en un arxiu històric. Segurament d’aquí a uns anys tothom els voldrà visionar i recordar.

Per tant, Sr. Montorio, si en algun moment t’has sentit qüestionat pel meu escrit vull demanar-te disculpes. Des d’aquí t’encoratjo perquè continuïs enregistrant en vídeo tot el que es fa a Olesa i que poc a poc es vagi arreplegant un bon grapat de documents que formaran una videoteca de la història del nostre poble. En relació als actes polítics, UPO fa quatre anys va demanar que es gravessin tots els plens i no es va arribar a un acord. En aquesta legislatura novament ho tornarem a demanar, perquè creiem que es bo gravar i penjar a Internet els plens, i més ara, que es celebraran a uns horaris incòmodes per a la majoria de la gent treballadora.

Minis, historia y naturaleza

 Este sábado pasado fue un día de excursión. Estuve en Castellfollit de la Roca, un pequeño pueblo de poco más de un kilómetro cuadrado y mil habitantes. Este pueblo situado en la comarca de la Garrotxa, entre Banyoles  y Olot, es famoso por la pared basáltica sobre la cual está situado. Sin duda es una de las imágenes más famosas de Cataluña, el pueblo alargado sobre la Roca y envuelto por los ríos Fluvià y Toronell que lo van erosionando y provocando de tanto en tanto desprendimientos de roca, que algún día acabaran demoliendo el pueblo por completo (aunque por suerte, faltan siglos para ello). Podéis consultar la muy buena web que tiene este municipio donde saber muchas más cosas.

Estuve en este vello pueblo de la Garrotxa, porque se celebraba un concurso exposición de miniaturas. Un concurso organizado por la asociación la Fabrica Roja, que cuenta con un interesante foro en Internet. Sin duda las minis eran el motivo fundamental de la excursión, pero la belleza del lugar donde se celebraba el concurso ayudaba a encontrar aliados para hacer la excursión.

La Garrotxa, es una de las comarcas más bonitas de Cataluña. Buena parte de su atractivo viene dado por lo diferente que es al resto del territorio. Situada en la Serralada Transversal, cuenta con el parque natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, un parque en el cual hay un buen número de volcanes. En concreto el volcà de Santa Margarida es visita obligatoria para cualquiera que quiera conocer algunos de los lugares más pintorescos de este país. El continuo ascenso por el exterior del volcán, caminando por un denso bosque eurosiberiano, conduce a la cima desde donde podemos contemplar la boca del volcán y descubrir con sorpresa una construcción humana en su interior:  una pequeña ermita que desafía a la naturaleza. Aún recuerdo el partido de futbol que hice dentro del volcán hace ya unos cuantos años cuando en el colegio nos trajeron de excursión. 

Castellfollit, como decía, es un pueblo muy pequeño. De hecho por extensión es uno de los más pequeños de Catalunya y casi todas las viviendas que lo conforman están construidas alrededor de una calle principal que recorre toda la montaña. El resto del pueblo, como un clásico pueblo-camino, está situado en los laterales de la carretera. El casco antiguo, buena parte de él construido con casas de piedras, es sin duda la parte más bonita del pueblo. Al final del mismo, cuando la montaña se acaba y ofrece un precipicio de más de cincuenta metros abierto al valle del Fluvià, se encuentra la antigua iglesia de Sant Salvador hoy transformada en salón de actos. Precisamente en el interior de la iglesia se celebró la exposición de miniaturas que fui a visitar. Había unas trescientas figuras de todas las escalas y marcas. Junto a los expositores algunas tiendas ofrecían las diferentes novedades del sector. La torre de la iglesia, que puede visitarse sin problemas (siempre que estes dispuesto a subir unos cuantos tramos de estrecha escalera de caracol) ofrece unas vistas immejorables del pueblo y de los alrededores, mejores aún, que las que hay en el mirador de Josep Pla.

Tras un rato viendo vitrinas y observando algunas demostraciones en vivo fuimos a comer. Tras la comida, visita a otro de los lugares más atractivos de la Garrotxa: la Fageda d’en Jordà, uno de los hayedos más meridionales de Europa. La Fageda situada en la carretera que une Olot con Santa Pau, es un lugar quasi místico, donde al entrar rápidamente cambia la luz y la temperatura. Los altos troncos, constituyen un techo natural de follaje verde-amarillento, que en contraste con el oscuro suelo volcánico, crean una estampa de postal. Es la tercera vez que visito la Fageda y siempre me ha parecido un lugar donde evadirse y dejar que la mente te abandone y piense en películas de Robin Hood. Siempre he visitado este lugar en verano, cuando el techo de hojas es más denso y siempre me ha impresionado el frescor que hay en el interior de estos bosques, evidenciado en los helechos que crecen por doquier. Lo que más me gusta de la Fageda y de este tipo de bosques, es la posibilidad de caminar por cualquier sitio. Acostumbrados a la densidad del bosque mediterráneo, donde salirse de los caminos y senderos es prácticamente imposible, el hecho de poder caminar por cualquier lado, pudiendo establecer itinerarios nuevos, siempre me ha atraído.

Tras el paseo por el bosque tocaba regresar al Penedès. Para hacerlo escogimos la opción de Vic en detrimento de la de Besalú-Girona. Uno de los motivos fundamentales para hacerlo, fue el poder atravesar los túneles de Bracons. Una de las obras de infraestructura más polémica de los últimos años pero al mismo tiempo, una autentica maravilla de la técnica. Seis o siete túneles, algunos de varios quilómetros de longitud, para atravesar el Puigsacalm, uno de los techos de las Serralada Transversal (más información de esta obra).

En fin, un sábado de minis, historia y naturaleza.

Aquí abajo os pongo algunas imagenes de las minis que más me llamaron la atención

 Aquí arriba hay una colección de figuras a escala 54 de fantasía. La mayoría son de la empresa Andrea y de la serie Warlord Saga.

 Aquí arriba una de las novedades de la empresa Nocturna. Un vikingo a escala 70mm.

 Aquí un busto de una cortesana francesa de la empresa el Viejo Dragón, pintado por una virtuosa del aerógrafo, Pepa Saavedra.

 Otra magnífica figura en 54 mm de la empresa Andrea.

 Una dinámica figura que se escapa de la peana, que no estoy seguro de que empresa lo fabrica.

 Y por último una escena con piratas en una taverna. Son figuras de la marca Romeo Models.

 Aquí finalmente una imagen del lugar en el cual se celebró el evento.

Ressuscitant el blog.

Bé, després de uns mesos sense escriure res. Concretament des que es va acabar la lliga del Olesa i que va començar el període electoral. Toca ressuscitar el blog.

En primer lloc, poso un enllaç amb el blog d'UPO, on s'informa del primer ple de la legislatura. Com que la comunicació del ple l'he rebut avui i el ple es celebra demà, no ha donat temps a que UPO faci una reunió i faci valoracions de les propostes. Així doncs, faré algunes a títol personal.

Sens dubte d'aquest ple, hi ha dues coses que criden l'atenció. En primer lloc, el canvi d'horari dels plens extraordinaris. Fins ara s'han celebrat els divendres a les vuit del vespre. Un horari, que anava bé, perquè tothom que volgués assistir no tingués impediments laborals per fer-ho. A més tenint en compte que alguns plens s'allarguen tres hores, doncs, millor arribar tard a casa un divendres que cap altre dia. En segon lloc l'hora, les sis de la tarda. Qualsevol ciutadà d'aquest país que no faci torn exclusiu de matí, a les sis és difícil que pugui arribar a un ple. Què es vol amb aquest canvi d'horari, evitar l'assistència de la ciutadania al ple? De fet, jo mateix, dubto si podré arribar a les sis a tots els plens (els autònoms, no tenen hores pagades per l’empresa)? A més, ens oblidem que els dimecres és un dia futbolero i que estem en un país molt futbolero i que la Champions comença a les 20:45h. Què volem? Posar més impediments a la gent que s'apropi al ple, i que el torn de preguntes sigui ràpid o fins i tot no hi hagi? Això del futbol no es demagògia, la realitat diu que els partits de Champions són els espais televisius més vistos de l'any. En fi... us imagineu fer un ple el dia de la Final de la Copa del Rei o en unes Semifinals de Champions. Estarem els nou regidors solets i amb presses per marxar a casa.

L'altre punt important és el tema salaris. Sempre és un tema complicat fixar els salaris dels regidors. Ara bé, fer l'aprovació d'aquest punt en un ple extraordinari a les nou del matí, perquè s’assabenti el menor nombre possible de gent, es sospitós. Jo com a regidor d'UPO sempre he defensat que els regidors han de cobrar, que les juntes de govern i els plens tenien retribucions desfasades i que tocava actualitzar-les. Ara, si recuperem els escrits d'ERC i del GOOB de fa quatre anys, quan l'anterior tripartit va fer una proposta semblant que ni va arribar al ple (a un ple ordinari, per cert), doncs no s'entenen les pujades que s'han fet. Queda clar que el repartiment s'ha fet, perquè tots els regidors cobrin al voltant de 500 euros al mes. I queda clar, que hi ha regidors que no els interessa tenir nòmina. Aquesta és l'única justificació a la pujada de les Juntes de Govern en un 500%.

Per últim, durant les tres setmanes entre les eleccions i la constitució del nou ajuntament, tots els partits repetien, que s'havia de col·laborar plegats i mirar de consensuar el màxim de coses possibles. Doncs, en el tema dels sous, ni s'ha consensuat ni s'ha comentat, ni tan sols s'ha comunicat. Tot ho he descobert en llegir la convocatòria de ple. I segurament ens hauríem posat d'acord en aquests temes, perquè ni UPO, ni jo personalment, mai he fet demagògia amb els salaris dels polítics. Mai hem dit que s'han de retallar els sous, mai hem dit que els polítics no han de cobrar, mai hem dit coses que altres que ara governen si han dit i escrit.

Quan tingui una estona miraré de recopilar escrits d'aquests darrers quatre anys, per mostrar com canvia d'opinió la gent, en funció del lloc ocupat a la taula de la sala de plens.

Aquí sota poso dos imatges on es demostra que a les 13:00 del dimarts 21 de juny no hi ha res penjat a la web de l'ajuntament