Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 d’abril del 2012

Camí a Torrent

Doncs ja tinc enllestides les tres figures que portaré al concurs. Avui divendres arribarem a  Torrent on participaré per primer cop al Concurs de la AMT, un dels més importants que es fa a Espanya.

Les tres minis que porto, dues ja les he posat aquí algun cop: El Attila que va estar al Concurs Almogavar de Barcelona i el Spartacus inspirat en la serie de televisió. També porto l'Erik el Rojo que acabo de pintar. Totes tres figures són de la marca Scale75 i són de 75 mm.

Veurem que tal va el concurs. Dilluns ja en parlaré. Òbviament aquesta setmana no hi haurà crònica de l'Olesa. Així que aprofiteu i aneu al camp a veure el líder del grup.

Aquí poso algunes fotos de les minis.



 com es pot veure ja estan a la seva capsa per fer el viatge fins a València amb tranquil·litat.

dilluns, 27 de juny del 2011

Minis, historia y naturaleza




 Este sábado pasado fue un día de excursión. Estuve en Castellfollit de la Roca, un pequeño pueblo de poco más de un kilómetro cuadrado y mil habitantes. Este pueblo situado en la comarca de la Garrotxa, entre Banyoles  y Olot, es famoso por la pared basáltica sobre la cual está situado. Sin duda es una de las imágenes más famosas de Cataluña, el pueblo alargado sobre la Roca y envuelto por los ríos Fluvià y Toronell que lo van erosionando y provocando de tanto en tanto desprendimientos de roca, que algún día acabaran demoliendo el pueblo por completo (aunque por suerte, faltan siglos para ello). Podéis consultar la muy buena web que tiene este municipio donde saber muchas más cosas.

Estuve en este vello pueblo de la Garrotxa, porque se celebraba un concurso exposición de miniaturas. Un concurso organizado por la asociación la Fabrica Roja, que cuenta con un interesante foro en Internet. Sin duda las minis eran el motivo fundamental de la excursión, pero la belleza del lugar donde se celebraba el concurso ayudaba a encontrar aliados para hacer la excursión.
La Garrotxa, es una de las comarcas más bonitas de Cataluña. Buena parte de su atractivo viene dado por lo diferente que es al resto del territorio. Situada en la Serralada Transversal, cuenta con el parque natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, un parque en el cual hay un buen número de volcanes. En concreto el volcà de Santa Margarida es visita obligatoria para cualquiera que quiera conocer algunos de los lugares más pintorescos de este país. El continuo ascenso por el exterior del volcán, caminando por un denso bosque eurosiberiano, conduce a la cima desde donde podemos contemplar la boca del volcán y descubrir con sorpresa una construcción humana en su interior:  una pequeña ermita que desafía a la naturaleza. Aún recuerdo el partido de futbol que hice dentro del volcán hace ya unos cuantos años cuando en el colegio nos trajeron de excursión. 
Castellfollit, como decía, es un pueblo muy pequeño. De hecho por extensión es uno de los más pequeños de Catalunya y casi todas las viviendas que lo conforman están construidas alrededor de una calle principal que recorre toda la montaña. El resto del pueblo, como un clásico pueblo-camino, está situado en los laterales de la carretera. El casco antiguo, buena parte de él construido con casas de piedras, es sin duda la parte más bonita del pueblo. Al final del mismo, cuando la montaña se acaba y ofrece un precipicio de más de cincuenta metros abierto al valle del Fluvià, se encuentra la antigua iglesia de Sant Salvador hoy transformada en salón de actos. Precisamente en el interior de la iglesia se celebró la exposición de miniaturas que fui a visitar. Había unas trescientas figuras de todas las escalas y marcas. Junto a los expositores algunas tiendas ofrecían las diferentes novedades del sector. La torre de la iglesia, que puede visitarse sin problemas (siempre que estes dispuesto a subir unos cuantos tramos de estrecha escalera de caracol) ofrece unas vistas immejorables del pueblo y de los alrededores, mejores aún, que las que hay en el mirador de Josep Pla.
Tras un rato viendo vitrinas y observando algunas demostraciones en vivo fuimos a comer. Tras la comida, visita a otro de los lugares más atractivos de la Garrotxa: la Fageda d’en Jordà, uno de los hayedos más meridionales de Europa. La Fageda situada en la carretera que une Olot con Santa Pau, es un lugar quasi místico, donde al entrar rápidamente cambia la luz y la temperatura. Los altos troncos, constituyen un techo natural de follaje verde-amarillento, que en contraste con el oscuro suelo volcánico, crean una estampa de postal. Es la tercera vez que visito la Fageda y siempre me ha parecido un lugar donde evadirse y dejar que la mente te abandone y piense en películas de Robin Hood. Siempre he visitado este lugar en verano, cuando el techo de hojas es más denso y siempre me ha impresionado el frescor que hay en el interior de estos bosques, evidenciado en los helechos que crecen por doquier. Lo que más me gusta de la Fageda y de este tipo de bosques, es la posibilidad de caminar por cualquier sitio. Acostumbrados a la densidad del bosque mediterráneo, donde salirse de los caminos y senderos es prácticamente imposible, el hecho de poder caminar por cualquier lado, pudiendo establecer itinerarios nuevos, siempre me ha atraído.
Tras el paseo por el bosque tocaba regresar al Penedès. Para hacerlo escogimos la opción de Vic en detrimento de la de Besalú-Girona. Uno de los motivos fundamentales para hacerlo, fue el poder atravesar los túneles de Bracons. Una de las obras de infraestructura más polémica de los últimos años pero al mismo tiempo, una autentica maravilla de la técnica. Seis o siete túneles, algunos de varios quilómetros de longitud, para atravesar el Puigsacalm, uno de los techos de las Serralada Transversal (más información de esta obra).
En fin, un sábado de minis, historia y naturaleza.
Aquí abajo os pongo algunas imagenes de las minis que más me llamaron la atención
 Aquí arriba hay una colección de figuras a escala 54 de fantasía. La mayoría son de la empresa Andrea y de la serie Warlord Saga.
 Aquí arriba una de las novedades de la empresa Nocturna. Un vikingo a escala 70mm.
 Aquí un busto de una cortesana francesa de la empresa el Viejo Dragón, pintado por una virtuosa del aerógrafo, Pepa Saavedra.
 Otra magnífica figura en 54 mm de la empresa Andrea.
 Una dinámica figura que se escapa de la peana, que no estoy seguro de que empresa lo fabrica.
 Y por último una escena con piratas en una taverna. Son figuras de la marca Romeo Models.

 Aquí finalmente una imagen del lugar en el cual se celebró el evento.

dimarts, 16 de setembre del 2008

S'ha acabat

El darrer diumenge 14 de setembre es va clausurar la Expo de Saragossa. Han estat tres mesos on s'ha discutit i s'han plantejat els problemes d'un dels recursos més importants de la humanitat (potser el que més): l'aigua.

Al llarg de la meva vida, he pogut assistir a tres recintes més un d'Exposicions. El primer va ser l'any 1992 a Sevilla, poca cosa recordo d'ell, només tenia 13 anys i recordo que tot era molt gran i havia moltes cues. Si que sé, que va ser molt important, però que l'escenari un cop acabada l'Expo es va anar degradant fins quedar fet un nyap (clar que es va poder utilitzar com a escenari d'una pel·lícula molt bona, protagonitzada per Eduardo Noriega, Nadie conoce a Nadie). Anys després, el 1998 es va celebrar la Expo a Lisboa, jo no la vaig visitar, però poc després (el 2002) en una visita a la capital portuguesa feta amb la Universitat, vam passejar pels terrenys de l'Expo i els canvis eren fantàstics (sembla que van saber reutilitzar l'espai). D'aquella Expo ens queda com a testimoni més impressionant els 17.185 metres del Pont Vasco da Gama, per sobre del riu Tajo.

Per últim he visitat aquest mes d'agost l'Expo de Saragossa. Més petita, només Internacional (en comptes d'Universal) i menys publicitada. Potser el Fluby no tenia tanta gràcia com el Curro o potser no havia uns Jocs Olímpics que augmentessin el ressó de les activitats fetes a Espanya. De tot el que vaig veure, em quedo amb els pavellons de Lituania i Japó, sobretot per les cortines d'aigua que provocaven alguna que altra remulladeta. Clar que per mullar-se el Pavelló d'aigues extremes, on hi havia una projecció d'un documental on es recreava un tsunami i els espectadors eren rociats amb aigua pulveritzada. Realment fantàstic. Clar, que per fantàstic, els pavellons dels països sudafricans i llatinoamericans, on la música en viu et feia ballar mentres caminaves.

Deia abans que he estat a tres més una. Deia això, perquè el 2004, també vaig anar al Fòrum de les Cultures, que més o menys era una Exposició Universal. Clar que sense pavellons per països. Allà, sembla que l'escenari està sent reutilitzat en l'actualitat, almenys tot el que són els pavellons de congresos i de conferències. Esperem que a Saragossa també ho reaprofitin, sembla que es convertirà en un parc empresarial o quelcom semblant.

En fi, que vivint a la vora d'una de les ciutats impulsores de les veritables Exposicions Universals, s'havia de dir alguna cosa d'aquest esdeveniment vingut a menys. Recordem que a Barcelona es van celebrar dos cops, l'any 1888 i l'any 1929. Aleshores, les exposicions eren realment un espai on s'aplegaven els països amb els seus avenços tecnològics i on la rivalitat era molt forta. Per cert, que quant es va crear la Copa d'Europa de futbol (any 1956, jugada pels campions de les lligues europees) només dos mesos després es va crear la Copa de Fires, competició on només podien jugar equips de ciutats on s'haguès celebrat una Expo. La Copa de Fires, s'acabà transformant en la Copa de la UEFA i no es va mantenir el criteri inicial d'equips participants.

Per últim, dir que el millor llibre que conec sobre les expos de Barcelona, és el de Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios(1986). Un llibre on es relaten les vivencies d'una ciutat en continu canvi, al voltant de l'Arc del Triomf (porta de la expo de 1888) i la Plaça Espanya (porta de la expo de 1929). Un llibre fantàstic que es pot comprar en format butxaca per menys de deu euros. Una veritable maravilla.

dissabte, 2 d’agost del 2008

Lembranças do Brasil

Avui, fa justament dos anys, estava volant per sobre de l'Atlàntic en direcció a la Península Ibèrica. Regresava a casa després de sis mesos d'estància a Brasil, el país més gran de la Amèrica del Sud, i un dels més grans del món.
Sis mesos, d'una experiència espectacular. Sis mesos aprenent a desenvolupar-se en portuguès, o potser seria millor dit portunyol. Sis mesos, en els quals van canviar els meus horaris alimentaris, els meus horaris d'oci, on les costums eren bastant diferents, i on vaig beure litres de cervessa. Si, senyors, tot i que les caipirinhas, les caipiroskas i tots els còctels de fruita són els més famosos del país, alhora de la veritat la gent beu molta cervessa. Per cert, gots de cervessa amb gairebé un cincuanta per cent d'escuma. Però, sobretot, beuen cervessa els joves, beuen llaunes al carrer, a les benzineres, a les festes universitàries, etcètera, etcètera.
Però no volia parlar jo només de cervessa, de fet, no tinc molt clar de que vull parlar. Només, volia fer menció a que fa 730 dies que vaig regresar d'Amèrica, i que encara que això pugui semblar una simpleria, volia recomanar a tothom, que pogués, tenir una experiència com aquesta. És difícil, ja que l'ideal es que sigui durant els estudis i si és una beca millor encara. Desprès, cal gaudir del dia, de tot, absolutament de tot. I de tant en tant, treballar una mica.
Mirant aquests dos anys, en sorpren la de coses que m'han passat i de fet sempre arribo a la mateixa conclussió, allà vaig tancar un període de la vida, podríem anomenar-la post-adolescent, o quelcom semblant i vaig tornar en un altre (que de moment no batejaré).
Així, només em queda dir,
Muito obrigado Brasil, muito obrigado dona Anna, mia mae brasileria. A mia saudade cada dia é mais grande.